Una de les coses que més pot sorprendre a l’observador sobre l’avenç d’aquesta crisi a l’estat espanyol és com és possible que tot i la difícil situació econòmica no hagi fet fallida cap entitat de crèdit a part de la Caja Castilla-La Mancha ara fa un any. Analitzant les peces que es mouen dins del sector i les relacions que aquest està portant entre bambolines amb els representants del govern, veurem que no es tant sorprenent que els bancs i caixes sobrevisquin a la crisi. Durant els darrers mesos el seminari Taifa hem estat preparant el darrer informe sobre la crisi a l’estat espanyol que aviat sortirà publicat. En el procés de recollida d’informació i dades, en els debats per decidir quins temes tractaríem i en l’escriptura de l’informe, un dels elements més flagrants que em observat es la desproporcionada ajuda que han rebut uns sectors del capital a diferència de les ajudes socials destinades a la classe treballadora. No dubtem que l’actual crisi ha servit per portar a terme un salvament dels poderosos en tota regla i aviat podrem llegir com això ho argumentem i critiquem a l’informe.
El sector financer ha estat sense dubte el més afavorit, i gràcies a la intervenció pública, que serveix per privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues no hem vist més bancs i caixes penjar el cartell de tancat per fallida. A part de tot el que analitzem a l’informe respecte de les finances a l’estat espanyol en els darrers dies han aparegut notícies que per una banda diuen força sobre la difícil situació que travessa el sector i per l’altra de com l’estat apareix sempre com a garant del capital privat, en aquest cas del sector financer. Read More
ivan
crisi de diner
La funció dels diners com a mitjà de pagament implica una contradicció brusca. En tant que es compensen els pagaments, funciona tan sols idealment com a diner aritmètic o mesura de valors. En canvi, quan cal realitzar pagaments efectius, el diner no apareix com a mitjà de circulació, com a forma mediadora i tendent a desaparèixer del metabolisme, sinó com a encarnació individual del treball social, presència independent de valors de canvi, com a mercaderia absoluta. Aquesta contradicció esclata en els moments de crisi de producció i de comerç, dites crisis de diner[1]. Aquestes apareixen solsament allí on s’hi ha desenvolupat completament una cadena successiva de pagaments i un sistema artificial de liquidacions. Amb la fallida generalitzada d’aquest mecanisme, sigui quin sigui l’origen, els diners es transformen bruscament i directa de la forma purament ideal del diner aritmètic en diners en metàl·lic. Ja no els poden substituir mercaderies profanes. El valor d’ús de les mercaderies perd el valor, que desapareix davant la seva pròpia forma de valor. Fa un moment, el burgès, en l’arrogància racionalista embriac de prosperitat, proclamava el diner com una vana il·lusió. Únicament les mercaderies són diners. Tan sols els diners són mercaderia!, és el crit que ressona ara a través del mercat mundial. Com els cérvols bramen per aigua fresca, així la seua ànima clama els diners, l’única riquesa[2]. La crisi exalta a contradicció absoluta l’oposició entre les mercaderies i llur forma de valor, el diner. Tan se val també aquí, la forma fenomènica dels diners. La fam de diners resta igual, ja es pagui en or o en diners de crèdit, per exemple, bitllets de banca[3].
Karl Marx, El Capital, secció primera, capitol III. p. 186. Read More »