Cal començar dient que el programa Singulars és una de les millors propostes de la graella televisiva de casa nostra. El format d’entrevista en profunditat (uns 45 minuts) a un personatge de rellevància en el seu camp és d’agrair en mig de tanta immediatesa, velocitat i oblit de la informació, especialment en un moment tant delicat per a la nostra societat com és l’actual crisi econòmica. La complexitat de les nostres societats exigeix d’anàlisis profunds i rigorosos, al mateix temps que entenedors i no camuflats de fals tecnicisme, si volem arribar a comprendre el que realment està passant i que això estigui a la mà de totes les persones interessades. Aquest text no pretén ser res més que un breu comentari al programa Singulars emès ahir (15/05/2012). Aquest pot consultar-se al web de “TV3 a la carta”. Read More
Edward Hugh i Jonathan Tepper: el que no es vol sentir? Un comentari al programa Singulars
La profesión de economista y la crisis
Los economistas no han previsto ni la crisis ni sus repercusiones. La causa, su excesiva fe en la eficiencia de los mercados y su ignorancia sobre los precedentes históricos, explica el economista Paul Krugman.
Es en las circunstancias de crisis donde el trabajo de economista toma todo su sentido. El de los macroeconomistas, en particular, consiste en comprender y en impedir, o al menos en atenuar, las crisis económicas. La de 2008-2009, era pues, la ocasión para justificar la existencia de su profesión.
Para decir las cosas educadamente, hemos fracasado. En mi opinión, se les puede hacer tres reproches a los economistas. Primero, no han visto venir la crisis. Segundo, estaban tan equivocados que ni siquiera concebían la posibilidad de una crisis semejante. Tercero, han sido incapaces de dar consejos útiles sobre qué hacía falta hacer después del detonante de la crisis. El primer reproche es, a mi juicio, en gran medida –no totalmente- injusto. El segundo es mucho más importante: cualquiera que dispusiera de un bagaje histórico debería darse cuenta que la época de las crisis financieras estaba lejos de haber desaparecido. Pero el fracaso más abrumador de los economistas ha sido la ignorancia manifiesta de lo que yo llamo economía de la depresión. Read More
Els tractats mal tractats
Guillaume Duval. Alternatives Economiques nº 311 – març 2012
Ocasió perduda. El Mecanisme Europeu d’Estabilitat constitueix un progrés, però el nou tractat improvisat per Angela Merkel i Nicolas Sarkozy deixa de banda la qüestió de la governança de la zona euro.
Els tractats es compten a grapats en aquest començament de 2012 (i els nous acrònims també!)… Una modificació del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) i dos nous tractats europeus són en curs de ratificació: el tractat instituint un Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MES) i un nou Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança de la Unió Econòmica i Monetària (TECG). Després de dos anys de crisi aguda gestionada amb urgència, els dirigents europeus es disposen doncs a reformar en profunditat les regles de funcionament de la zona euro. Aquests tractats li permetran estar millor armada enfront la crisi? En podem dubtar: aquestes reformes semblen insuficients, perjudicials en certs aspectes. Marquen la continuïtat il·lusòria d’una lògica de governança a través de regles, tot i que hagués fet falta dotar la zona euro d’una veritable capacitat de decisió. A més, es situen dins d’un marc essencialment intergovernamental que no fa progressar la democràcia a Europa. Read More
La crisi grega: la fi de l’Europa social
Article publicat originalment el 01/03/2012 al Setmanari La Directa
La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta les fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres de l’Ecofin (les 27 ministres d’economia i finances de la UE) tancaven les negociacions sobre les condicions que imposaran a Grècia a canvi de l’entrega de 130.000 milions d’euros. Dos anys després del primer paquet d’ajudes han necessitat novament, per a no declarar-se en suspensió de pagaments, la intervenció de la Troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquesta vegada el tipus d’interès dels préstecs serà lleugerament inferior al 5% del pla de 2010. L’acord inclou la participació de la banca privada (sobretot d’Alemanya i França) que reestructurarà el seu deute grec amb una quitança del 53%, operació que acabarà representant unes pèrdues del 75%. Tot plegat, una maniobra jurídica per no declarar oficialment la fallida (default) que activaria el dret de cobrament de les assegurances (credit default swap, CDS) sobre l’impagament del deute sobirà grec, quelcom que evidenciaria la insolvència del conjunt del sistema financer internacional. Read More
Ilusiones de la socialdemocracia de izquierda
Al mismo tiempo, la primera solución que esboza para ello en los Cuadernos de la cárcel es radicalmente inviable: la simple ubicación de la «hegemonía» dentro de la sociedad civil, y la atribución de primacía a la sociedad civil sobre el estado. Esta ecuación corresponde, en efecto, muy exactamente a lo que puede llamarse en la izquierda una visión de sentido común de la democracia burguesa en Occidente –una visión ampliamente difundida en los círculos militantes de la socialdemocracia desde la Segunda Guerra Mundial. Para esta concepción, el estado en Occidente no es una maquinaria violenta de represión policíaca como lo fue en la Rusia zarista: las masas tienen acceso a él a través de elecciones democráticas regulares que permiten formalmente la posibilidad de un gobierno socialista. Pero la experiencia muestra que estas elecciones nunca producen un gobierno dedicado a la expropiación del capital y a la realización del socialismo. Tras cincuenta años desde la llegada del sufragio universal, tal fenómeno parece mucho más lejano que nunca. ¿Cuál es la razón para esta paradoja? Reside en el condicionamiento ideológico previo del proletariado antes del momento electoral como tal. El lugar central del poder debe buscarse, por lo tanto, dentro de la sociedad civil –sobre todo, en el control capitalista de los medios de comunicación (prensa, radio, televisión, cine, ediciones), basado en el control de los medios de producción (propiedad privada). En una variante más sofisticada, la verdadera inculcación de la aceptación voluntaria del capitalismo se da, no tanto a través del adoctrinamiento ideológico de los medios de comunicación, como de la difusión invisible del fetichismo de la mercancía a través del mercado o las costumbres instintivas de sumisión inducidas por el trabajo rutinario de las fábricas y oficinas –en otras palabras, directamente dentro del ámbito de los mismos medios de producción. Read More
Per a què serveixen els bancs?
Els bancs disposen de recursos que provenen dels dipositants, dels mercats, d’altres bancs i del banc central. Els utilitzen per distribuir crèdits i fer inversions. Un rol essencial pel finançament de l’economia, conseqüències del qual poden ser dramàtiques si està mal cobert. Read More
Treballar com a “xinos” i consumir com a rics?
Certament, la popular expressió treballar com a “xinos” és racista. Però també prou antiga i coneguda. La idea de que els xinesos treballen molt no és res de nou, ni pertany a les darreres dècades de la globalització del capitalisme, ni sorgeix ara que la Xina està en boca de molts que creuen que serà una potència hegemònica ben aviat.
Tampoc és nova la idea de fer-nos treballar com els xinesos, actualment amb salaris de subsistència i en condicions de semi-esclavatge, ni com a xineses, la majoria de les quals es fan càrrec del treball de reproducció dels treballadors.
Tot això em ve al cap llegint això:
“Hoy hemos avanzado un buen trecho, gracias a la competencia del mercado mundial, establecida desde entonces. “Si China”, declara el miembro del parlamento Stapleton a sus electores, “si China se convierte en un gran país industrial, no veo cómo la población obrera europea puede aguantar la lucha sin descender al nivel de vida de sus competidores”. (Times, 3 septiembre 1873). La meta actualmente deseada por el capital inglés no son ya los salarios continentales, no, sino los salarios chinos.”[1]
Les negretes són meves i no m’he equivocat en la data. Això és una nota al peu de pàgina d’un antic llibre escrit fa més de 140 anys que porta per títol El Capital. I és que això del capitalisme ja comença a ser força (massa?) vell. I les vies de legitimació de les noves formes d’explotació no han canviat tant de temps ençà. Ja veieu que “informaven” els mateixos que encara avui “informen”. Read More
De rescats, Spanair i altres ajudes al capital. Una cita.
“[...] estos “costos del Estado” no serán tambíen “frutos natruales” del desarrollo capitalista? El razonamiento es totalmente digno del hombre que empieza explicando las condiciones capitalistas de producción como leyes eternas de la naturaleza y de la razón, cuyo libre juego armónico sólo se ve perturbado por la intromisión del Estado, para descubrir luego que la influencia diabólica [...] en el mercado mundial, influencia que, al parecer, no dimana de las leyes naturales de la producción capitalista, hace necesaria la intromisión del Estado, es decir, la protección por parte del Estado de esas leyes de la natrualeza y de la razón.” Karl Marx (1867), El Capital, extret de l’edició d’Akal 2007, llibre I, volum II, pàg. 331.
Recordo el Sr. Ferran Soriano en una conferencia organitzada per Público el passat novembre de 2010. A l’acte que portava per títol ¿Es la actual crisis económica una crisis del progreso?, Soriano compartia taula amb el també empresari Ramon Bagó, amb la professora Miren Etxezarreta i amb el llavors professor d’ESADE i actual diputat al congrés per Iniciativa per Catalunya Joan Coscubiela. Soriano feia valer l’habitual cinisme imperant entre la classe empresarial de casa nostra. Exposava que per sortir de la crisi calia augmentar la competitivitat de la nostra economia. Per Soriano això s’aconseguiria si arribéssim a ser competitius com els xinesos. I si era menester, reduint el benestar que havíem assolit “per sobre de les nostres possibilitats”. Calia doncs, que ens estrenyéssim el cinturó, el que traduït al nostre llenguatge vol dir treballar més per menys salari i menys prestacions. Read More
La crisi del deute públic no és res de nou (2)
Caldria que els economistes tinguessin un coneixement de la història molt més ampli del que tenen. Segurament això és més important que coneixer les fòrmules i els sistemes d’equacions sobre els que es basen uns models reduccionistes i miops, construits sobre uns supòsits simplistes i falsos. La història ens ensenya com han passat abans els esdeveniments, i com s’han superat o patit.
Llegint la breu però interessant Història d’Espanya de Pierre Vilar trobem uns fragments sobre com la crisi de l’imperi espanyol té una base molt important en la crisi del tresor de la corona. Una sèrie d’aventures bèl·liques i altres projectes van esdevenir ruinosos, i juntament amb l’estructura social del moment, l’accés al capitalisme pujant a Anglaterra i Europa es va aplaçar uns quants segles per a regne d’Espanya. Read More
Les llavors de la crisi
Anàlisi econòmic sobre la història de la crisi i les desigualtats
Per què hem arribat on som? Qui són els responsables de la crisi que avui precaritza les nostres vides? D’on provenen les desigualtats? A continuació recorrerem, de la mà de tres economistes, la història recent del capitalisme, un camí complex però necessari de solcar si volem comprendre la magnitud de la crisi actual. Desvetllarem per què les crisis són intrínseques al capitalisme i com empitjoren les condicions de vida de la major part de la població.
Encara ressonen les paraules de les economistes que defensaven el ‘caràcter racional’ i ‘la naturalesa autocorrectiva’ dels mercats. Les crisis, però, són moments necessaris del sistema de producció, distribució i intercanvi capitalista. Moments en què se solucionen de manera violenta les tensions estructurals de l’acumulació del capital. Com assenyalà Marx molt temps enrere, les crisis són, en l’essència, el resultat del conflicte entre l’increment de la productivitat del treball per mitjà l’automatització i la seva escorça social capitalista. Però, què vol dir exactament això?
L’expressió de la crisi del capital es manifesta en la sobreproducció generalitzada. D’una banda es sobreprodueix capital-diner, de l’altra, també es sobreprodueix capacitat instal·lada ociosa, i alhora, es dóna una sobreproducció mercantil (mitjans de producció i de consum). Finalment, es genera un excés de població de mà d’obra en relació amb les possibilitats de valorització del capital empleat que coexisteix amb la sobreexplotació de les treballadores actives. Read More
ivan