Article publicat originalment el 14/12/2011 als Quaderns d’Illacrua de La Directa 254 (edició impresa)

Anàlisi econòmic sobre la història de la crisi i les desigualtats

Per què hem arribat on som? Qui són els responsables de la crisi que avui precaritza les nostres vides? D’on provenen les desigualtats? A continuació recorrerem, de la mà de tres economistes, la història recent del capitalisme, un camí complex però necessari de solcar si volem comprendre la magnitud de la crisi actual. Desvetllarem per què les crisis són intrínseques al capitalisme i com empitjoren les condicions de vida de la major part de la població.

Encara ressonen les paraules de les economistes que defensaven el ‘caràcter racional’ i ‘la naturalesa autocorrectiva’ dels mercats. Les crisis, però, són moments necessaris del sistema de producció, distribució i intercanvi capitalista. Moments en què se solucionen de manera violenta les tensions estructurals de l’acumulació del capital. Com assenyalà Marx molt temps enrere, les crisis són, en l’essència, el resultat del conflicte entre l’increment de la productivitat del treball per mitjà l’automatització i la seva escorça social capitalista. Però, què vol dir exactament això?

L’expressió de la crisi del capital es manifesta en la sobreproducció generalitzada. D’una banda es sobreprodueix capital-diner, de l’altra, també es sobreprodueix capacitat instal·lada ociosa, i alhora, es dóna una sobreproducció mercantil (mitjans de producció i de consum). Finalment, es genera un excés de població de mà d’obra en relació amb les possibilitats de valorització del capital empleat que coexisteix amb la sobreexplotació de les treballadores actives. Read More »

Article publicat el 15 de desembre de 2011 al diari L’Accent

Veient com s’ha desenvolupat la darrera de les enèsimes cimeres europees això de la crisi sembla predestinat a seguir igual. La línia argumental i explicativa de la crisi, on rau el pecat original de les errònies polítiques econòmiques, és la mateixa. Les mesures proposades són molt semblants a les aplicades fins ara. Elles s’emmarquen dins del paradigma monetarista, l’anomenat neoliberalisme en la seva vessant política. No s’abandona cap dels pilars bàsics d’aquest: obsessió pel control de la inflació, integrisme monetari, reducció d’impostos i liberalització del capital, desregulació del mercat laboral, reducció de salaris i control aferrissat del dèficit i el deute públic. Tot un paquet de polítiques econòmiques per conduir l’economia i la societat per una via molt restringida que s’ajusti a aquesta teoria. L’evidència empírica dels darrers anys demostra que les polítiques de retallades no han ajudat a sortir de la crisi sinó que l’han agreujat. Read More »

Lluís Rafols (La Directa)

Article publicat originalment el 23/11/2011 al Setmanari La Directa i traducció castellana publicada a Rebelión.

Els darrers esdeveniments econòmics i polítics estan succeint a una velocitat vertiginosa. L’enderrocament del govern de Grècia i d’Itàlia en escassos deu dies ha estat un cop duríssim dels anomenats mercats a les febles democràcies parlamentàries tal com les enteníem fins ara. El cop d’estat dels financers iniciat el 2008 amb el pla de rescat públic pel capital financer privat ha pres forma literal: els tecnòcrates provinents de la banca internacional, de Goldman Sachs com a màxim exponent i del Banc Central Europeu (BCE), ocupen les posicions de control dels Estats grec i italià. Les portes giratòries ara giren també a l’inrevés; no només els càrrecs polítics retirats ocupen els llocs dels consells d’administració de les grans empreses sinó que també càrrecs tècnics del capital privat ocupen les carteres públiques d’uns governs la legimitat dels quals està esgotada. Ja no només es fa complir la màxima del capitalisme -privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues- sinó que a sobre es dicta com fer-ho. Qui dicta, si no ha estat escollit com a representant, no és un dictador? Si fossin militars parlaríem d’un cop d’estat militar. Tot plegat és un abús més del poder, que abans també procurava afavorir un sector social en detriment de l’altre. Ara, però, s’han perdut les formes.

Aquesta vegada tots els dubtes assenyalats pels anomenats mercats es troben al voltant del deute públic dels països de la perifèria europea. Però, com han arribat a endeutar-se tant aquests Estats?

Read More »

Text elaborat pel Seminari Taifa, llegit durant els actes de denuncia de la retallada pressupostària,davant del parlament bloquejat de Catalunya el 15 de maig de 2011.

S’afirma taxativament que no hi ha diners per a la despesa pública. Justificant-se en que el tripartit ha deixat un deute molt més gran del que deien, en que la crisi ha disminuït els ingressos i ha augmentat les despeses públiques i en que el govern central manté una estructura de finançament autonòmic que discrimina a Catalunya, ens diuen alt i clar que no hi ha diners per a cobrir les despeses del sector públic. Per això, diuen, el govern de la Generalitat es veu obligat a fer una retallada en el pressupost del  10% i, tot i això, presentar un dèficit del 2,6% del PIB, superior a l’1,9% que vol l’Estat central per tal de poder complir amb el que li exigeix Brusel·les. Sense que existeixi cap raó justificada de que cap d’aquestes xifres sigui millor que l’altra, i el que és més greu, donant per descomptat que qualsevol dèficit és perjudicial, sense tenir en compte que en la situació de crisi en la que estem és necessari.

Resulta que les nostres societats, l’estat espanyol i Catalunya també, malgrat la crisi, produeixen el doble de riquesa que el 1978, i la població no ha crescut pas tant. Llavors, on és la riquesa d’aquest país? Com és que produïm més riquesa i no arriba per a la despesa social? On va la riquesa que es produeix? De tota la producció, prop d’un 46% va al treball, i un 54% al capital, i a partir d’aquí es paguen els impostos que cobreixen les despeses del sector públic. Qui paga i quant? Com s’està distribuint la riquesa que es produeix en el país? Read More »