Les crisis són un fenomen inherent i recurrent en el capitalisme. El propi procés d’acumulació de capital i la persecució del benefici privat tendeix a generar contradiccions en el sistema que porten inevitablement a la crisi. Les crisis econòmiques són quelcom endogen, contràriament al que afirma l’economia ortodoxa. Aquesta crisi no ha estat provocada per les males pràctiques d’uns banquers i agents financers cobdiciosos i amb uns salaris d’escàndol, com han dit els mitjans de comunicació, si no que té el seu origen en les arrels de l’economia capitalista, com veurem més endavant. Aquests mateixos mitjans de comunicació ara diuen que ja s’està superant la crisi; això es pot qüestionar observant les variables de l’economia real: atur, evolució de la inversió, nombre d’empreses en suspensió de pagaments, etc.
Podem observar com els elements que van ajudar a superar la darrera crisi econòmica global, la dels anys 70, han estat els mateixos que han acabat provocant la crisi actual. L’excés de capital que no aconseguia la rendibilitat desitjada a causa de l’estancament econòmic, necessitava trobar nous sectors, nous espais on poder invertir per a seguir aconseguint beneficis i que el procés d’acumulació de capital i creixement econòmic no es veies aturat durant un període prolongat. La crisi dels setanta es va superar, en línies molt bàsiques, amb les següents mesures:
- A través de les polítiques neoliberals, que per una banda expandiren el mercat a través dels processos de privatització de sectors de l’economia que fins el moment havien estat serveis públics, i per una altra, accentuant la pressió sobre els salaris i les condicions laborals.
- Amb una forta expansió territorial de l’economia capitalista, donant lloc al que avui es coneix com a globalització, especialment baixant les barreres al moviment del capital, al comerç i a la transnacionalització de la producció. A partir d’aquell moment qualsevol transnacional podia invertir arreu del món amb majors facilitats.
- La disminució de beneficis que suposà la crisi de 1970 va donar peu a que el capital productiu es trasllades al sector financer, el que va suposar un excés de capital financer, un excés de liquiditat i la necessitat d’expandir-se. Aquesta expansió de l’economia financera, propiciada també pel desenvolupament de l’enginyeria financera i els avenços tecnològics va acabar fent que el capital financer prengués autonomia pròpia.
El desencadenant de l’actual crisi ha estat el sector financer i més concretament la crisi de les hipoteques subprime, però les arrels d’aquesta crisi és troben en l’economia real.
El creixement econòmic de les darreres dècades estava fonamentat sobre una estructura molt dèbil:
- Un sector financer desproporcionat respecte de l’economia real que suposadament finançava. El capital financer havia pres vida pròpia, allunyant-se dels valors de l’economia real sobre els que teòricament feien referència. La complexitat del ventall de productes financers i l’evolució a l’alça de tots ells havia fet creure que es podia aconseguir beneficis només a partir de diners, sense un procés productiu real, independentment de l’economia real.
- L’economia podia seguir produint sense arribar a una situació de sobreproducció gràcies al crèdit, que per una banda finançava projectes empresarials, i per l’altre ajudava a la població a comprar aquells productes que es produïen. El cas del sector de la construcció i de la vivenda és paradigmàtic
Aquesta situació, dins d’un context on els salaris reals estaven caient, degut a la pressió dels beneficis i a la inflació, era difícilment sostenible a llarg termini. Tard o d’hora, la població no podria endeutar-se més o no es podria reduir més el salari real, sense que es reduís el consum o no es retornessin els préstecs compromesos. Aquesta dinàmica era impossible de revertir, en paràmetres capitalistes, donat que l’economia financera era cada vegada més fictícia, més allunyada de la realitat i no es podia sostenir; alhora els cada vegada majors beneficis aconseguits sobretot en l’economia financera necessitaven reinvertir-se, si no fos així també ens trobaríem en una situació de crisi.
Així doncs, el 2007 es percep que els crèdits que s’havien concedit abundantment a compradors de vivenda pobres als EEUU no podien tornar-los; això va causar greus problemes als bancs i institucions que els hi havien prestat; es va iniciar la crisi de desconfiança dins del sector bancari, i moltes entitats van haver de ser rescatades per l’estat; d’altres van caure; el crèdit, la sang que mou l’economia, es va congelar, aturant l’aparell productiu. Com els bancs de tot el món havien comprat part d’aquestes hipoteques dels EEUU això va transferir la crisi a tot el món ric, i a l’estat espanyol especialment agreujada per l’esclat de la bombolla immobiliària.
Les conseqüències de la crisi són ben conegudes: primerament la caiguda d’empreses financeres, després la dificultat per les empreses productives d’operar sense accés al crèdit i el conseqüent augment de les situacions concursals i les fallides. Per a les classes populars el primer efecte es produeix pel fort augment de l’atur i la pèrdua de riquesa de les famílies. La precarietat laboral, l’augment de les desigualtats i la pobresa, es fa palès a mig termini, agreujat especialment per la feblesa de l’estat de benestar.
Les mesures que han adoptat els governs dels països rics han estat caracteritzades per una gran contradicció amb els principis del lliure mercat que es defensaven com a garants del desenvolupament econòmic. S’ha produït un gran transvasament de recursos públics per a salvar el sector bancari, i altres importants com el sector automobilístic. S’està parlant de reformar el mercat laboral per a tendir a una major flexibilització i conseqüent precarietat de la classe treballadora, alhora que s’obvia la possibilitat d’una reforma fiscal progressiva. En aquest sentit, no s’estan canviant les línies mestres de la política econòmica.
El seminari d’economia crítica Taifa, hem dissenyat tres eixos de política econòmica per a pal·liar els desastres que està causant la crisi. Algunes de les propostes es podrien començar a implantar d’immediat. Aquest tres eixos no són ni molt menys una alternativa social, però creiem que són importants per a reduir l’impacte de la crisi sobre la població, tot penalitzant als responsables.
- Eix 1: ajuda inmediata al damnificats i de forma indefinida, sobretot als aturats. Caldria fer indefinit el subsidi d’atur, concedir-li la gratuïtat de les despeses essencials per viure (aigua, llum, gas, transport i aliments). Frenar els desnonaments i estudiar moratòries de les hipoteques i lloguers. I plantejar una reducció de la jornada laboral com a mesura per combatre l’atur i millorar la qualitat de vida de la població
- Eix 2: reestructuració financera a través de la nacionalització radical de la banca; donat que els fons per sostenir el sistema financer són públics, al menys caldria demanar la titularitat, ja que com a capitals privats no s’han responsabilitzat totalment de les conseqüències de la mala gestió. Deixar enfonsar-se els capitals privats dels bancs. Es pot mantenir un sistema financer sense mantenir els propietaris d’aquest, fent del sistema de crèdit un servei públic amb criteris dirigits a la totalitat de la població. Es podria crear un banc públic bo sobre la base de les caixes que són solvents.
- Eix 3: potenciar l’estat i l’economia pública. Com apuntàvem, dirigint les ajudes als damnificats i creant un banc públic bo. Caldria crear directament ocupació pública. I caldria emprendre una reforma fiscal que realment obligui a pagar els més rics, que pugui finançar el dèficit públic que l’estat necessitaria per dirigir aquestes mesures.
ivan