Paul Krugman, l’economista estrella, entonava el mea culpa, ara fa unes setmanes, contra els economistes de les corrents ortodoxes dominants dins del món universitari i amb una influència decisiva en la política econòmica de les darreres dècades. En el seu article reconeix que les teories neoclàssiques i les receptes econòmiques han resultat inadequades, no funcionen com es pregonava fins al moment d’esclatar la crisi.
De totes maners, encara avui es continua explicant l’economia des del mateix paradigma que s’ha comprovat que era erroni. El domini de la teoria neoclàssica dins de les facultats d’economia i els centres d’estudi i investigació és absolut després de gairebé quatre dècades de desenvolupament d’aquest pensament únic, que va acabar relegant a l’absoluta marginalitat, no només al marxisme si no també a les corrents ortodoxes més crítiques com podia ser l’escola postkeynesiana.
“El problema central de la prevenció de la depressió està resolt” declarava Robert Lucas, de la Universitat de Chicago, en el seu discurs inaugural com a president de la American Economic Association el 2003.
Les teories de Lucas sobre les expectatives racionals i la Crítica de Lucas a la política econòmica dirigida des dels governs encara es pateix a les assignatures de macroeconomia. Aquest economista, Nobel d’economia el 1995, critica la intervenció de l’administració a través de les polítiques econòmiques perquè aquestes són creadores d’inestabilitat i tenen un efecte inexistent a llarg termini quan les expectatives dels agents econòmics, que actuen racionalment, s’adapten a la nova situació. És un dels màxims representants de la Nova Macroeconomia.
Que deu opinar Robert Lucas sobre el salvament dels bancs que està portant a terme tant el govern del seu país com els de la resta dels països centrals?
I aquest és només un exemple de tant economistes que caldria que es mengessin les seves paraules i guardessin les seves teories en el calaix de la història. Una història que també s’ha demostrat inacabada, en contra del que deia Francis Fukuyama en el seu influent assaig “El fi de la història”, que va servir d’inspiració als think tanks conservadors propagadors del neoliberalisme.
Krugman pateix una doble miopia. Per una banda no té en compte cap economista que no sigui nord-americà; és què no s’estudia economia més enllà dels EEUU? I per una altra, no té en compte cap economista que no sigui ortodox; és què Michel Husson o François Chesnais no són economistes? Bé, en el seu cas a sobre de marxistes són francesos.
How did economist get it so wrong? New York Times, 2/09/2009
¿Como pudieron equivocarse tanto los economistas? El País, 13/09/2009
ivan