Sembla que l’economia no acaba d’aixecar el vol com molts sospitàvem mentre els més optimistes, i defensors de l’estat de les coses, ja portaven setmanes dient que la llum es veia al final del túnel. Els brots verds no es veuen per enlloc amb tants sotracs que està patint l’economia. Si fins ara encara podien treure pit dient que les cotitzacions en borsa s’havien recuperat i estaven en ple rally ascendent (les variables reals com ocupació, inversió, comerç, etc. no deixen de caure), una de les aventures especulatives més grotesques dels últims temps se’ls hi acaba d’explotar a les mans.
La bombolla de Dubai s’ha punxat, i sigui dit de pas, era força evident que això acabaria com ha acabat. Em quedo amb la frase del The Wall Street Journal “una economia no es pot construir sobre sorra” (ara resulta que aquests també s’apunten a les crítiques materialistes).
Dubai, un país que havia basat el seu creixement en la kafkiana combinació de gratacels i illes artificials, en crear unes ciutats de súper luxe per atraure els xeics àrabs i els oligarques russos, que no té importants reserves de petroli a diferència del seu veí i garant Abu Dhabi, ha declarat la darrera setmana que no pot fer front al pagament dels deutes dins dels terminis acordats i que fins el maig del 2010 no podrà pagar. Amb una estructura poblacional extremadament classista on una minoria de multimilionaris viuen amb uns nivells de luxe inimaginables mentre l’amplia població immigrada per a construir aquest país de bojos viu sota l’absoluta misèria fruit de l’explotació i la manca de serveis socials bàsics, Dubai ha representat durant la darrera dècada una mostra de les desigualtats que pot crear una economia liberalitzada on no hi ha redistribució de la renda ni cap tipus de servei públic ni política fiscal.
I alerta, que això pot portar cua. Al sistema financer, amb uns bancs que tremolen per la fragilitat dels seus comptes de resultats, això li pot fer molt mal. Si Dubai es declara definitivament insolvent, els bancs europeus caldria que afegissin 5.000 milions d’euros més de pèrdues. Els forats van creixent i no donen a l’abast per tapar-los.
Que l’economia capitalista i especialment el capital fictici financer és inestable no és cap descobriment, i ja no cal que ho diguem amb la boca petita. El més divertit de tot és que els mercats financers ja s’ho veien venir i tot i això no han pogut fer res per esquivar-ho, quelcom que demostra el caràcter especulatiu de les inversions. Si l’aposta surt bé amb tant de risc els guanys seran més sucosos, però si surt malament com sembla que ha estat el cas, la patacada és més grossa.
En febrer d’aquest any 2009 podíem llegir al mateix The Wall Street Journal, diari referent de la premsa especialitzada en finances i de tendència de dretes en l’aspecte polític, que això de Dubai feia una mica de pudor a cremat:
Dubai obté un rescat de 10.000 milions de dòlars per alleujar el deute, TWSJ (23/02/09).
“Els Emirats Àrabs Units, invertiran 10.000 milions de dòlars per rescatar l’emirat de Dubai, la construcció enorme i el pla d’expansió del sector financer es va convertir en un símbol dels temps d’auge, i ara d’una àmplia recessió mundial.
Dubai ha finançat gran part del seu creixement amb préstecs internacionals, i una gran part del deute que venç aquest any. El govern de Dubai, va dir en un comunicat el diumenge (febrer de 2009) que emetria bons a llarg termini per 20.000 milions de dòlars, i que la primera quota de 10.000 milions van ser íntegrament subscrites pel banc central dels EAU.
L’emissió de bons proveirà Dubai “amb la liquiditat necessària per substituir la sequera de liquiditat a nivell mundial dels últims 12 mesos i, en conseqüència complir totes les seves obligacions financeres que venen”, han dit els Emirats Àrabs Units.
Els analistes del deute i els inversors s’han preguntat si Dubai és capaç de pagar tots els deutes, especialment amb el mercat immobiliari [...] refredant-se.
No està clar si el pla de rescat serà suficient per mantenir que Dubai no es converteixi en un paisatge urbà d’edificis a mig acabar. La setmana passada un grapat de bancs internacionals van participar en un refinançament modest d’un préstec, per 3.800 milions de dòlars [...].
La injecció d’efectiu dels EAU arriba quan el mercat immobiliari, que va estar al alça, es comença a ensorrar. La caiguda dels preus, alguns en un 50% o més, ha cremat els especuladors, que mai van tenir la intenció d’aferrar-se a les propietats. Les vendes han caigut en picat, s’ha estancat els flux de caixa dels constructors, que ara estan lluitant per llançar els empleats al carrer, cancel·lar o posposar milers de milions de dòlars en projectes i ampliar els plans de retorn dels deutes per evitar pèrdues de pagaments.
Els bancs, per la seva banda, no estan prestant ni als compradors ni als constructors”.
Sembla increïble, oi? Com, tot i fer l’anàlisi amb antelació (febrer de 2009), s’han enxampat els dits. És clar que si haguessin volgut retirar inversions fetes a Dubai o en actius del consorci Dubai World sospitant que tot això era una enganyifa el que hagueren provocat seria un avançament de la caiguda. Per això parlem del caràcter irremeiable de les punxades especulatives. El problema s’origina en l’arrel del procés d’inversió, quan es destinen grans quantitats de capital a construir un gegant sobre la sorra inestable del desert, pel sol motiu que les rendibilitats són altes, sense valorar les bases reals del projecte i el valor que aquest crearà.
La cronologia dels fets de la darrera setmana comença dimecres quan sembla que Dubai declararà no poder fer front als pagaments dels deutes del mes de desembre. Dijous els mercats financers, especialment europeus d’on són la majoria dels bancs prestadors, trontollen. Divendres però, com diu Robert Fisk, “Ala va tenir compasió de Dubai. Just quan la indescriptible riquesa de l’emirat semblava estar a punt de derrumbar-se (els mercats de borsa, per suposat, van tremolar) arriba la celebració del Eid Al Adha y tots els reis, emirs i xeics es retiren als seus divans per celebrar la decisió del pare del monoteisme (el mateix profeta Abraham) de no matar el seu fill Israel. També es veritat que el xeic Mohamed bin Rashid Al Maktoum sabia que aquesta setmana de celebracions tancarien els mercats de Dubai, encara que no aconseguís fer callar els rumors”. Si esteu interessats en conèixer quins interessos econòmics hi ha darrere de Dubai, seguiu llegint l’article de Robert Fisk, hi ha una traducció castellana a Sin Permiso. Fisk assenyala com “Dubai pot veure’s aviat convertit en un satèl·lit, no del seu capital d’Abu Dhabi, si no de la Índia”.
Dilluns, de tornada del cap de setmana i de la celebració musulmana, no s’ha pogut evitar la caiguda d’entre el 7% i 8% de les borses de Dubai i Abu Dhabi i de retruc, “han caigut a plom” els mercats internacionals; com diu Expansión, “cal considerar que no va ser casualitat que l’anunci de la petició de moratòria del deute de Dubai World s’efectués en una jornada en que les borses dels Emirats Àrabs i Wall Street estiguessin tancades, es va buscar aquesta data per a que l’impacte inicial fos menor i es pogués valorar la situació”
Al final però, tot cau pel seu propi pes.
A strong economy isn’t built on sand, The Wall Street Journal (26/11/09).
¿El mayor default público desde Argentina? Dubai solicita la moratoria de la deuda de su holding estatal, Expansión (26/11/09).
¿Es Dubai la punta del iceberg de una depresión económica?, Expansión (27/11/09).
La crisis de Dubai hace saltar las alarmas en los mercados financieros, Expansión (27/11/09).
La crisis de Dubai pone de relieve las debilidades en los mercados, Expansión (28/11/09).
Dubai, Expansión (30/11/09).
Billions wiped off markets as Dubai returns to work, The Guardian (30/12/09)
Dubai hunde la bolsa de Emiratos al no asumir la deuda de su “holding”, El País (01/12/09).
ivan