Els islandesos acaben de votar en referèndum que no ratifiquen la llei que havia proposat l’anterior govern, que va dimitir arrel de la greu crisi financera que va esclatar a Islàndia.
És curiós com en una frase tant neutre com l’anterior hi hagi tantes coses que ens poden sonar a ciència ficció als ciutadans del Mediterrani. La primera, que es faci un referèndum preguntant a la població que pensa sobre una llei que els haguera hipotecat durant molts anys. La segona és que aquest referèndum no sigui només consultiu si no que té caràcter decisori. Si el poble diu que no, doncs no es tornarà el deute al Regne Unit i Holanda en els termes en que la llei ho plantejava. Tornar 3.800 milions d’euros en 15 anys i amb un 5,5% d’interès era una autèntica barbaritat per a un país de poc més de 300.000 habitants sense cap recurs econòmic més enllà de la bombolla financera que va explotar ja fa dos anys. Havien calculat que això suposaria uns 40.000€ per família. La tercera cosa sorprenent és que un govern hagi dimitit per les seves evidents males pràctiques. Bé, al menys a mi em sembla sorprenent donat que no estem gaire acostumats a veure com els polítics depuren les seves responsabilitats.
A efectes pràctics el referèndum era quelcom irrellevant. L’actual govern ja estava negociant les noves condicions per fer front al deute. Tot i això ha estat una grata notícia veure com els islandesos no es deixen prendre el pèl i han anat a votar massivament que ‘no’. Ara caldrà veure com s’ho faran per tornar el deute. Podrien exigir la condonació d’aquest. Al cap i a la fi el deute contret per Islàndia no deixava de ser una inversió per al capital britànic i holandès. Els islandesos demanen diners que els hi deixen aquests inversors a canvi d’un interès sobre el principal del crèdit. És una inversió en un negoci (deixar diners) que pot repercutir en quantiosos beneficis si la cosa surt bé. Però si surt malament, perquè no haurien d’assumir la seva responsabilitat? Els inversors no coneixien la capacitat d’Islàndia per fer front al deute? No li exigeix una entitat de crèdit qualsevol una justificació de la font d’ingressos a una empresa o un treballador que volen demanar un crèdit? No fan aquestes estudis per analitzar els riscos de deixar els diners? Ja sabem que tot això és en teoria i que després mentre s’aconsegueixi la rendibilitat esperada si fa falta es mira cap una altra banda. Però si arribat el moment el negoci resulta no seguir funcionant caldria que l’inversor també pagues per la seva irresponsabilitat. En el cas que Islàndia (o Grècia, o Espanya) decidís no tornar el deute molt em temo que provocaria un efecte negatiu de cara als inversors estrangers que sumiria el país, sense una forta estructura productiva, en una sequera creditícia que li faria molt difícil seguir endavant.
Els empresaris tradicionals, les empreses dels sectors productius i comercials (el capital industrial) sempre que feia un mal negoci perdia part de la inversió, assumia els riscos d’entrar en un o altre sector, desenvolupar un o altre producte. El capital financer hipertrofiat, característic d’aquesta fase del capitalisme de les darreres dècades, és despòtic. Molts estats viuen sota una mena de dictadura dels inversors internacionals. Si entren a fer negoci s’emporten parasitàriament la riquesa produïda dins del país; però si no entren, el país perd la font de finançament, vital pels esforços anticrisi.
Davant d’aquesta disjuntiva veiem com la ministra d’economia del govern espanyol viatja a la city de Londres, centre financer mundial, per vendre el seu deute públic als inversors especulatius. I no només això, si no que aquests es veuen amb cor d’exigir un tarannà de política econòmica que els afavoreixi, molt en la línia de la desregulació pel capital, la reducció de la pressió fiscal i la flexibilització del mercat laboral. Per una altra banda, les famoses agències de rating pressionen per a que aquestes polítiques s’apliquin sota l’amenaça d’empitjorar la qualificació del deute, que embrutiria la bona fama dins dels mercats financers internacionals. Recordem que aquestes agències eren les que qualificaven els productes financers derivats de les hipoteques subprime nord-americanes, i ja sabem que bé que ho feien.
Tot plegat no és casualitat que s’anunciés, al voltant de la visita de marqueting del deute públic a Londres, la prolongació de l’edat de jubilació. És clar, les pensions! Un bon negoci encara no tocat pel capital privat. Des dels anys 80 han anat apareixent estudis profetitzant la fallida de les pensions públiques (veieu l’article de Público enllaçat més avall). Es deia que a l’any 2000 ja no es podrien autofinançar. Doncs hem arribat al 2010, i moltes coses funcionen malament, però les pensions encara rutllen. Ara bé, són un negoci molt sucós per a les finances privades, i ara amb l’excusa de la crisi es pot llançar qualsevol proposta que si es per combatre la crisi tothom ho entendrà. Ara està en fase de proves, s’ha parlat de l’edat de jubilació i del període de cotització. Aviat sentirem discutir sobre la seva privatització
També veiem com els governats de Grècia es passegen per Europa pidolant una ajuda per fer front al dèficit públic mentre la seva classe treballadora admirablement en peu de guerra reivindica que el que es seu, el fruit del seu treball, la riquesa produïda, no s’ho emportin aquests dictadors internacionals en forma de capital financer. Però és clar, ¿si aquests no els deixen els diners com seguiran finançant? La situació és dramàtica. Un bon amic em recorda, mostrant-me la cita següent, que fa força mesos em va dir que en aquesta crisi veuríem coses increïbles (veieu l’article de El País enllaçat més avall):
“el ministro de Economía, Rainer Brüderle, se despachó con unas declaraciones en las que aseguró que Alemania “no dará ni un céntimo a Grecia”, sólo unos díasdespués de que dos parlamentarios germanos invitaran al Gobierno heleno a vender alguna de sus islas para pagar la deuda.”
Increïble o al·lucinant, agafeu l’adjectiu que més us agradi.
ivan
‘no’ a l’expoli financer
Els islandesos acaben de votar en referèndum que no ratifiquen la llei que havia proposat l’anterior govern, que va dimitir arrel de la greu crisi financera que va esclatar a Islàndia.
És curiós com en una frase tant neutre com l’anterior hi hagi tantes coses que ens poden sonar a ciència ficció als ciutadans del Mediterrani. La primera, que es faci un referèndum preguntant a la població que pensa sobre una llei que els haguera hipotecat durant molts anys. La segona és que aquest referèndum no sigui només consultiu si no que té caràcter decisori. Si el poble diu que no, doncs no es tornarà el deute al Regne Unit i Holanda en els termes en que la llei ho plantejava. Tornar 3.800 milions d’euros en 15 anys i amb un 5,5% d’interès era una autèntica barbaritat per a un país de poc més de 300.000 habitants sense cap recurs econòmic més enllà de la bombolla financera que va explotar ja fa dos anys. Havien calculat que això suposaria uns 40.000€ per família. La tercera cosa sorprenent és que un govern hagi dimitit per les seves evidents males pràctiques. Bé, al menys a mi em sembla sorprenent donat que no estem gaire acostumats a veure com els polítics depuren les seves responsabilitats.
A efectes pràctics el referèndum era quelcom irrellevant. L’actual govern ja estava negociant les noves condicions per fer front al deute. Tot i això ha estat una grata notícia veure com els islandesos no es deixen prendre el pèl i han anat a votar massivament que ‘no’. Ara caldrà veure com s’ho faran per tornar el deute. Podrien exigir la condonació d’aquest. Al cap i a la fi el deute contret per Islàndia no deixava de ser una inversió per al capital britànic i holandès. Els islandesos demanen diners que els hi deixen aquests inversors a canvi d’un interès sobre el principal del crèdit. És una inversió en un negoci (deixar diners) que pot repercutir en quantiosos beneficis si la cosa surt bé. Però si surt malament, perquè no haurien d’assumir la seva responsabilitat? Els inversors no coneixien la capacitat d’Islàndia per fer front al deute? No li exigeix una entitat de crèdit qualsevol una justificació de la font d’ingressos a una empresa o un treballador que volen demanar un crèdit? No fan aquestes estudis per analitzar els riscos de deixar els diners? Ja sabem que tot això és en teoria i que després mentre s’aconsegueixi la rendibilitat esperada si fa falta es mira cap una altra banda. Però si arribat el moment el negoci resulta no seguir funcionant caldria que l’inversor també pagues per la seva irresponsabilitat. En el cas que Islàndia (o Grècia, o Espanya) decidís no tornar el deute molt em temo que provocaria un efecte negatiu de cara als inversors estrangers que sumiria el país, sense una forta estructura productiva, en una sequera creditícia que li faria molt difícil seguir endavant.
Els empresaris tradicionals, les empreses dels sectors productius i comercials (el capital industrial) sempre que feia un mal negoci perdia part de la inversió, assumia els riscos d’entrar en un o altre sector, desenvolupar un o altre producte. El capital financer hipertrofiat, característic d’aquesta fase del capitalisme de les darreres dècades, és despòtic. Molts estats viuen sota una mena de dictadura dels inversors internacionals. Si entren a fer negoci s’emporten parasitàriament la riquesa produïda dins del país; però si no entren, el país perd la font de finançament, vital pels esforços anticrisi.
Davant d’aquesta disjuntiva veiem com la ministra d’economia del govern espanyol viatja a la city de Londres, centre financer mundial, per vendre el seu deute públic als inversors especulatius. I no només això, si no que aquests es veuen amb cor d’exigir un tarannà de política econòmica que els afavoreixi, molt en la línia de la desregulació pel capital, la reducció de la pressió fiscal i la flexibilització del mercat laboral. Per una altra banda, les famoses agències de rating pressionen per a que aquestes polítiques s’apliquin sota l’amenaça d’empitjorar la qualificació del deute, que embrutiria la bona fama dins dels mercats financers internacionals. Recordem que aquestes agències eren les que qualificaven els productes financers derivats de les hipoteques subprime nord-americanes, i ja sabem que bé que ho feien.
Tot plegat no és casualitat que s’anunciés, al voltant de la visita de marqueting del deute públic a Londres, la prolongació de l’edat de jubilació. És clar, les pensions! Un bon negoci encara no tocat pel capital privat. Des dels anys 80 han anat apareixent estudis profetitzant la fallida de les pensions públiques (veieu l’article de Público enllaçat més avall). Es deia que a l’any 2000 ja no es podrien autofinançar. Doncs hem arribat al 2010, i moltes coses funcionen malament, però les pensions encara rutllen. Ara bé, són un negoci molt sucós per a les finances privades, i ara amb l’excusa de la crisi es pot llançar qualsevol proposta que si es per combatre la crisi tothom ho entendrà. Ara està en fase de proves, s’ha parlat de l’edat de jubilació i del període de cotització. Aviat sentirem discutir sobre la seva privatització
També veiem com els governats de Grècia es passegen per Europa pidolant una ajuda per fer front al dèficit públic mentre la seva classe treballadora admirablement en peu de guerra reivindica que el que es seu, el fruit del seu treball, la riquesa produïda, no s’ho emportin aquests dictadors internacionals en forma de capital financer. Però és clar, ¿si aquests no els deixen els diners com seguiran finançant? La situació és dramàtica. Un bon amic em recorda, mostrant-me la cita següent, que fa força mesos em va dir que en aquesta crisi veuríem coses increïbles (veieu l’article de El País enllaçat més avall):
“el ministro de Economía, Rainer Brüderle, se despachó con unas declaraciones en las que aseguró que Alemania “no dará ni un céntimo a Grecia”, sólo unos días después de que dos parlamentarios germanos invitaran al Gobierno heleno a vender alguna de sus islas para pagar la deuda.”
Increïble o al·lucinant, agafeu l’adjectiu que més us agradi.
El ‘no’ arrasa en el referéndum islandés, El País, 06/03/2010.
El Parlamento griego aprueba los recortes en un clima de revuelta social, El País, 06/03/2010.
El sistema de pensiones sobrevive a los ‘expertos’, Público, 22/02/2010.
Las rentas salariales caen el triple que las empresariales en el peor año de la crisis, El País, 22/02/2010.
Islandia se queda sin felicidad, El País, 17/01/2010.