Una de les coses que més pot sorprendre a l’observador sobre l’avenç d’aquesta crisi a l’estat espanyol és com és possible que tot i la difícil situació econòmica no hagi fet fallida cap entitat de crèdit a part de la Caja Castilla-La Mancha ara fa un any. Analitzant les peces que es mouen dins del sector i les relacions que aquest està portant entre bambolines amb els representants del govern, veurem que no es tant sorprenent que els bancs i caixes sobrevisquin a la crisi. Durant els darrers mesos el seminari Taifa hem estat preparant el darrer informe sobre la crisi a l’estat espanyol que aviat sortirà publicat. En el procés de recollida d’informació i dades, en els debats per decidir quins temes tractaríem i en l’escriptura de l’informe, un dels elements més flagrants que em observat es la desproporcionada ajuda que han rebut uns sectors del capital a diferència de les ajudes socials destinades a la classe treballadora. No dubtem que l’actual crisi ha servit per portar a terme un salvament dels poderosos en tota regla i aviat podrem llegir com això ho argumentem i critiquem a l’informe.
El sector financer ha estat sense dubte el més afavorit, i gràcies a la intervenció pública, que serveix per privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues no hem vist més bancs i caixes penjar el cartell de tancat per fallida. A part de tot el que analitzem a l’informe respecte de les finances a l’estat espanyol en els darrers dies han aparegut notícies que per una banda diuen força sobre la difícil situació que travessa el sector i per l’altra de com l’estat apareix sempre com a garant del capital privat, en aquest cas del sector financer.
Un dels fenòmens que han tingut que afrontar les entitats de crèdit des de l’origen de la crisi ha estat l’augment de la morositat dels préstecs i de les hipoteques, especialment d’empreses de la construcció o promotores que van fer fallida a l’explotar la bombolla immobiliària. Els bancs i caixes, que tenien importants crèdits i inversions en el sector immobiliari, quelcom majoritari i de volums de diners esfereïdors, van rebre un gran estoc de vivendes davant la impossibilitat de fer front al deute per part de les empreses immobiliàries, que queien com a mosques mentre la demanda de pisos s’enfonsava, entre altres coses, perquè els propis financers van tallar l’aixeta del crèdit. Els bancs i caixes es van convertir en immobiliàries. Ja no sorprèn veure com moltes immobiliàries són filials d’una entitat bancària.
Fins aquí, dins de la difícil situació i els forats que anava fent als bancs i caixes l’augment de la morositat, l’estoc de pisos permetia anar-los tapant. Davant d’una davallada important del sector immobiliari i la caiguda de la demanda de pisos, el preu d’aquests es preveia que cauria fins a un 50%. Aquells actius que ara posseeixen els bancs i caixes es convertien en un clau roent que no servia per evitar la caiguda. Però el preu dels pisos no va patir l’ajust natural que haguera tingut que patir al explotar una bombolla que s’havia inflat artificialment durant anys a base de crèdit i preus per sobre del valor real del bé. Les entitats de crèdit no alliberaven part d’aquest estoc via una reducció de preus perquè això haguera provocat la caiguda dels preus i per tant l’abaratiment d’uns actius que si els seus balanços només comptabilitzaven a la meitat del valor del moment haguessin donat resultats de fallida. Es compleix així amb el pacte no escrit de no permetre sota cap concepte la caiguda del preu de la vivenda. No concedint hipoteques per a la compra de vivenda era una altra via a part de mantenir els preus alts.
El problema però no s’acaba aquí. El sector financer estava obligat a comptabilitzar unes provisions per despeses davant de dos fets força previsibles, l’augment de la morositat mentre avances la crisi deixant a cada vegada més treballadors aturats, i què no es desempallegaran d’aquest estoc de pisos en molts anys. Els bancs i caixes necessiten vendre aquests actius que són un llast molt pesat en temps de crisi.
Arribats a aquest punt, i entre molts altres elements que analitzem en profunditat a l’informe, una vegada més l’administració arriba al rescat del sector financer. El Banc d’Espanya no obligarà a provisionar a totes les entitats financeres d’igual manera pels seus actius immobiliaris, i s’utilitzarà un criteri discrecional per a fer-ho. Un augment de les provisions pel 2010 podria tenir uns efectes devastadors dins del sector. Davant d’això canvien les regles del joc, mentre l’estoc de vivendes buides mai s’absorbirà si no cauen els preus en un país on la vivenda ha estat i segueix sent un dels cavalls de batalla de les classes populars.
La banca intenta gestionar los immuebles ‘en la sombra’, Expansión, 09/03/2010.
ivan