La funció dels diners com a mitjà de pagament implica una contradicció brusca. En tant que es compensen els pagaments, funciona tan sols idealment com a diner aritmètic o mesura de valors. En canvi, quan cal realitzar pagaments efectius, el diner no apareix com a mitjà de circulació, com a forma mediadora i tendent a desaparèixer del metabolisme, sinó com a encarnació individual del treball social, presència independent de valors de canvi, com a mercaderia absoluta. Aquesta contradicció esclata en els moments de crisi de producció i de comerç, dites crisis de diner[1]. Aquestes apareixen solsament allí on s’hi ha desenvolupat completament una cadena successiva de pagaments i un sistema artificial de liquidacions. Amb la fallida generalitzada d’aquest mecanisme, sigui quin sigui l’origen, els diners es transformen bruscament i directa de la forma purament ideal del diner aritmètic en diners en metàl·lic. Ja no els poden substituir mercaderies profanes. El valor d’ús de les mercaderies perd el valor, que desapareix davant la seva pròpia forma de valor. Fa un moment, el burgès, en l’arrogància racionalista embriac de prosperitat, proclamava el diner com una vana il·lusió. Únicament les mercaderies són diners. Tan sols els diners són mercaderia!, és el crit que ressona ara a través del mercat mundial. Com els cérvols bramen per aigua fresca, així la seua ànima clama els diners, l’única riquesa[2]. La crisi exalta a contradicció absoluta l’oposició entre les mercaderies i llur forma de valor, el diner. Tan se val també aquí, la forma fenomènica dels diners. La fam de diners resta igual, ja es pagui en or o en diners de crèdit, per exemple, bitllets de banca[3].
Karl Marx, El Capital, secció primera, capitol III. p. 186.
[1] La crisi de diner, que en el text es determina com una fase particular de tota crisi general de producció i de comerç, cal diferenciar-la de les menes especials de crisis que hom també anomena crisis de diner, que pot originar-se de forma independent, i així afectar tan sols indirectament la indústria i el comerç. Es tracta de crisis el motor de les quals es el diner-capital, i per tant llur esfera immediata és la Banca, la Borsa, les finances. (Nota de Marx a la 3a ed.)
[2] «El pas sobtat del sistema de crèdit al sistema monetari posa el terror teòric al davant del pànic pràctic, i els agents de la circulació afectats tremolen davant el misteri impenetrable de les pròpies relacions». (Karl Marx, 1.c., p. 126). «Els pobres estan aturats perquè als rics els manquen els diners per contractar-los, si bé posseeixen les mateixes terres i les mateixes mans que abans per proporcionar vitualles i robes, aquestes constitueixen la veritable riquesa de la nació, i no els diners». (John Bellers, «Proposals for raising a Colledge of Industry», Londres, 1696, p. 3, 4.)
[3] Moments així els aprofiten els «amis du commerce»: «En una ocasió» (1839) «un banquer vell i cobdiciós» (de la City) «en el seu despatx aixecà la tapa de l’escriptori, i mostrà a un amic un rotllo de bitllets; amb una intensa avarícia deia que eren 600.000 lliures esterlines, que els validarien, i que els posarien en curs a les 3 del mateix dia». ([H. Roy,] «The Theory of the Exchanges. The Bank Charter Act of 1844», Lond. 1864, p.81.) L’òrgan semioficial, «The Observer», remarcava el 24 d’abril del 1864: «Circulen rumors ben curiosos sobre els mitjans als quals s’ha recorregut per tal de crear una escasedat de bitllets… Per qüestionable que semble suposar que s’adoptaria trucs d’aquesta mena, la difusió ha sigut tan universal que realment mereix esmentar-ho».
ivan