El Minotaure Global: el crash de 2008 i la crisi de la zona euro en perspectiva històrica. Conferencia de Yanis Varoufakis a la Universitat de  Columbia:

The Global Minotaur: The Crash of 2008 and the Euro-Zone Crisis in Historical Perspective

Brillant anàlisi de l’economista Yanis Varoufakis sobre el rerefons històric de l’actual crisi, el desmantellament de Bretton Woods, els desequilibris comercials, les balances de dèficits i superàvits entre països, la crisi financera, la manca de lideratge polític europeu i les errades en el disseny de l’arquitectura financera i institucional de la UE. Tot això i més.

A la ronda de preguntes, en front de l’habitual debat sobre la teoria econòmica i el “ningú ho veia això?” contesta: (traducció aproximada)

Imagineu que el premi Nòbel de medicina fos concedit a algú que comença el seu treball amb la presumpció de que el càncer  és impossible. Això és el que està passant en economia. Sargent (el darrer Nobel d’economia), i altres abans, han construït carreres brillants en models matemàtics els quals tenen com a primer axioma, important per a que el model funcioni, que mai pot haver una crisi, que la crisi és quelcom impossible. [...]

Per entendre l’ofici d’economista, cal començar dient que no és una ciència, és una religió amb equacions, i dic això sent algú que ha fet carrera en economia matemàtica. Abans de 1870 no hi havia economistes; abans Adam Smith era un filòsof, Karl Marx era un revolucionari, David Ricardo era un terratinent [...], John Stuart Mill era el que era… La professionalització de l’economia va venir juntament amb la matematització, per una raó molt simple, la manera de convèncer presidents d’universitats, etc. que l’economia era important i deuria ser institucionalitzada va ser nosaltres som a la societat el que els físics són a la natura, científics. Els economistes no eren gent particularment creativa, simplement varen seguir, copiar, els manuals de física, dels físics, des del segle XIX. Comences amb una sèrie d’axiomas, construeixes un model matemàtic, treus teoremes a partir d’aquest, i llavors… en física vas i comproves si això és correcte o no, en economia no, en economia si suficient gent s’ho creu és cert. Aquesta carència va ser part de l’ecosistema de la professió d’economista, el punt és que  els models econòmics matemàtics són notablement difícils de resoldre, tenim el problema de la indeterminació, és com tenir una equació amb dues incògnites, has de fer assumpcions per tal de solucionar-la. Llavors necessitem assumpcions, algunes d’elles han d’estar molt amagades perquè semblen molt… bé, necessitem assumpcions per tancar el model. Alguns d’aquests models han estat estèticament molt complaents, he passat mesos i mesos treballant en aquests models sabent que són completament irrellevants… com els escacs, són irrellevants però tot i això és un bon joc i també molt bo per la ment. Si no et creus la teva pròpia retòrica pot ser divertit i útil, com a exercici intel·lectual.

El problema comença amb el col·lapse de Bretton Woods perquè en aquest punt la tormenta perfecta va ser creada, dues forces històriques es van trobar, per una banda teniu la financiarització [...] tot això requeria de models matemàtics que per resoldre’ls necessitaven de l’assumpció que no hi ha crisis, perquè si introduïm aquesta opció al model, les matemàtiques el fan indeterminant.The Global Minotaur: The Crash of 2008 and the Euro-Zone Crisis in Historical Perspective