Les llavors de la crisi

Article publicat originalment el 14/12/2011 als Quaderns d’Illacrua de La Directa 254 (edició impresa)

Anàlisi econòmic sobre la història de la crisi i les desigualtats

Per què hem arribat on som? Qui són els responsables de la crisi que avui precaritza les nostres vides? D’on provenen les desigualtats? A continuació recorrerem, de la mà de tres economistes, la història recent del capitalisme, un camí complex però necessari de solcar si volem comprendre la magnitud de la crisi actual. Desvetllarem per què les crisis són intrínseques al capitalisme i com empitjoren les condicions de vida de la major part de la població.

Encara ressonen les paraules de les economistes que defensaven el ‘caràcter racional’ i ‘la naturalesa autocorrectiva’ dels mercats. Les crisis, però, són moments necessaris del sistema de producció, distribució i intercanvi capitalista. Moments en què se solucionen de manera violenta les tensions estructurals de l’acumulació del capital. Com assenyalà Marx molt temps enrere, les crisis són, en l’essència, el resultat del conflicte entre l’increment de la productivitat del treball per mitjà l’automatització i la seva escorça social capitalista. Però, què vol dir exactament això?

L’expressió de la crisi del capital es manifesta en la sobreproducció generalitzada. D’una banda es sobreprodueix capital-diner, de l’altra, també es sobreprodueix capacitat instal·lada ociosa, i alhora, es dóna una sobreproducció mercantil (mitjans de producció i de consum). Finalment, es genera un excés de població de mà d’obra en relació amb les possibilitats de valorització del capital empleat que coexisteix amb la sobreexplotació de les treballadores actives.

El fil de la història

La crisi mundial que es va desencadenar el 2007 als Estats Units i s’ha anat estenent ràpidament a la resta de l’economia mundial fins als nostres dies té l’origen en el sistema financer, però les seves causes profundes s’han de buscar en els desequilibris i tensions acumulades en els patrons de creixement i valorització del capital en el seu conjunt. Això vol dir que s’han de buscar en la història recent del capitalisme.

Després de la Segona Guerra Mundial, en unes condicions d’excepcionalitat històrica, el compromís keynesià, doctrina que li donava un major pes a la intervenció del sector públic en l’economia, es va caracteritzar per altes taxes de creixement, un fort desenvolupament tecnològic i un increment dels salaris de capes àmplies de la població als anomenats països centrals: l’Amèrica del Nord, l’Europa occidental i el Japó. Els increments sostinguts en la productivitat del treball van possibilitar espais per als compromisos de classe i la consolidació de blocs socials entorn als Estats del benestar mentre s’estenia la producció capitalista del consum salarial. L’Estat va aplicar polítiques pressupostàries i monetaristes keynesianes amb l’objecte d’amortir els cicles econòmics i assegurar la plena ocupació. El geògraf David Harvey anomena “liberalisme embridat” a aquesta organització politico-econòmica per destacar la manera en què els mercats estaven constrets per un entorn regulador de l’Estat, encarregat d’assenyalar les estratègies econòmiques i industrials. Aquest patró d’acumulació va durar fins als anys 70, moment de crisi, caracteritzada per la sobreproducció, la caiguda dels guanys i els desequilibris financers.

Però, com assenyala Marx en els seus manuscrits Grundrisse (1857-1858), cada element de tensió del capital marca una possible solució, cada barrera és un límit que cal franquejar. Retornantem al fil històric, la resposta política de les classes dominants a la crisi dels 70 es va concretar en l’ofensiva neoliberal i la contrarevolució conservadora dels anys 80, que va atacar les conquestes socials de les classes treballadores. A partir d’aquests anys, els greus problemes de sobreproducció van tenir com a conseqüència una caiguda substancial de les taxes d’inversió en les economies centrals per les dificultats de trobar negocis rentables degut a l’atonia econòmica general i a l’existència de nombroses empreses públiques que actuaven en branques centrals de la producció de mercaderies i serveis. Simultàniament, des dels anys 80, s’imposa el que David Harvey va anomenar “solucions espacials del capital”, concretades en el procés d’internacionalització del capital a escala mundial, amb el suport de la revolució de les comunicacions i els transports. A partir d’aquell moment, els nous espais d’acció del capital internacional (que exigien alhora un sistema financer internacional) buscaven “solucions” per a la producció incrementada de mercaderies, impulsada per les transformacions tecnològiques i els increments de la productivitat del treball, així com nous espais per exportar capitals productius ociosos −amb capacitat de producció superior a la que s’està utilitzant− o que, senzillament, buscaven una major taxa de guanys desorganitzant o deteriorant sectors productius i comercials de les economies interiors donat que marxaven a invertir i produir a altres indrets.

Aquestes tensions estructurals van impulsar nombrosos capitals cap als circuits d’especulació financera després del trencament de l’arquitectura financera de postguerra establert en els acords de Bretton Woods (1944). La competència pels beneficis va impulsar les reorganitzacions i racionalitzacions socio-tecnològiques que van contribuir, juntament amb la poca inversió, a incrementar l’atur pressionant els salaris a la baixa i impulsant de nou la taxa de guany sense el creixement de la inversió productiva. El problema era, doncs, que tot i que els guanys creixessin conjunturalment, eren del tot insuficients per rendibilitzar les enormes quantitats de capital que posaven en marxa, assetjades per la sobreproducció.

El món actual

L’emergència del paradigma neoliberal, tal i com assenyala Harvey, s’ha d’entendre per tant com un projecte polític, econòmic i social per restablir les condicions d’acumulació del capital i restaurar el poder econòmic, i en particular, de les seves elits financeres.

Avui, ja sigui per l’efecte de les desigualtats en l’explotació o per una alta composició orgànica de capital, existeixen economies exportadores i economies importadores de producció, que ho acostumen a fer a crèdit. Com a conseqüència directa de tot això, s’obtenen dèficits i superàvits de les balances comercials amb desproporcions importants. Observem com existeix un flux de valor que va dels països productors cap als països consumidors, i com els primers mai són compensats amb valor dels països receptors de mercaderies.

Com es “solucionen” aquestes desproporcions, aquestes injustícies? Amb la creació de fluxos internacionals de capital financer de magnituds mai observades. Per exemple: l’economia xinesa, fàbrica del món, envia tones de mercaderies als Estats Units. Produeix la seva roba, les seves joguines i els seus equips electrònics. Què rep a canvi? Milions de dòlars. La Xina els guarda en infranquejables càmeres cuirassades, i després decideix rendibilitzar-los per obtenir algun benefici. Els canvia per milions de bons sobirans, el famós deute públic, sobretot del tresor dels Estats Units, nous paperets semblants als dòlars però amb rendibilitat, amb un interès pels diners prestats. També es dirigeixen grans inversions a Wall Street o als derivats de crèdit que genera la industria bancària dels Estats Units.

El cas d’Alemanya és diferent en la forma però no en el fons. El seu gran superàvit en l’exportació ha generat guanys importants dipositats pels empresaris als bancs, així com per als estalviadors particulars sobretot en forma de fons de pensions. Com que no es va generar intercanvi de valor entre iguals, aquests estalvis es van destinar a la inversió especulativa, una part d’ells va arribar als bancs i caixes de l’Estat espanyol i d’Irlanda i aquests ho van prestar al sector immobiliari i de la construcció per crear la bombolla més gran que han conegut aquests països en la seva història. Una altra part d’aquest estalvi derivat dels superàvits comercials va servir per alimentar els bons sobirans de deute públic, deutes que no es dedicaven precisament a la inversió. Posteriorment, la desproporció d’aquest àmbit financer respecte una economia real de dimensions menors, incapaç de crear la riquesa esperada, va generar un problema financer sense precedents del qual és impossible sortir-se’n sense que es produeixi una important quitança de deute.

Les tensions, per una banda, en el patró d’acumulació del capital i, per l’altra, en el creixement de les activitats especulatives, els actius i instruments financers de les quals s’allunyaven cada vegada més del valor treball de la producció global, es van manifestar en la crisi del 2007. Les conseqüències de la qual han estat terribles per als països exportadors, i després, per a les poblacions d’arreu. El valor de la “riquesa atresorada” per la Xina es va enfonsar automàticament el dia que la Reserva Federal dels Estats Units va començar a emetre, de cop i volta, 600.000 milions de bons del tresor, com els que guardaven els propietaris xinesos. A Alemanya no li va millor, els seus préstecs donats al sistema bancari grec, islandès, portuguès i espanyol, mai més és recuperaran encara que es facin complicades operacions de rescats ficticis. Les fallides economies reals o productives d’aquests països són incapaces de tornar centenars de milers de milions d’euros de capital fictici que simplement s’han esfumat, han estat destruïts pel capitalisme i la seva dinàmica d’acumulació fictícia de l’àmbit financer, just abans d’arribar al seu límit de creixement i que s’iniciés l’actual crisi.

Crisi i capitalisme, inseparables

Les crisis són quelcom intrínsec i necessari en el capitalisme. Per iniciar un nou cicle d’acumulació de capital “cal” purgar els capitals ineficients. Les crisis generen un empitjorament de les condicions de vida de la població, igual que en èpoques de bonança econòmica s’accentuen les desigualtats socials. L’actual crisi global és l’escenari on cal iniciar els debats i les transformacions necessàries que ens portin cap a una societat alternativa que reverteixi les dinàmiques i relacions socials del capitalisme. Això no és senzill i requerirà un procés històric que serà més aviat llarg, però que indubtablement necessitarà la consciència i la lluita de les poblacions.

David Harvey, recuperant idees del vell Marx, i fent justícia al seu mètode de la crítica de l’economia política, presenta un esquema dialèctic del canvi social que comptaria amb les formes tecnològiques i organitzatives de producció; l’intercanvi i consum; les concepcions mentals del món; les relacions amb la natura; els processos de treball i de producció; les relacions socials entre les persones, laborals i de gènere, i l’enquadrament de la vida quotidiana que sosté la reproducció social i les institucions, legals i governamentals. En aquests elements, interrelacionats, és on caldrà incidir per empènyer ben fort el capitalisme i caminar cap a una societat més justa.

Les entranyes de les desigualtats

Les desigualtats són consubstancials a les societats capitalistes. N’hi ha de tota mena: de gènere, de poder, entre nacions, entre classes, als llocs de treball, en l’accés a la informació, en la salut, en l’educació, en l’aigua, en els recursos, etc. Però per tal d’estudiar-les des d’una perspectiva estructural i d’identificar els elements que fan de les crisis un fenomen sistèmic del capitalisme, cal que parem atenció en algunes d’aquestes desigualtats.

Desigualtats en l’explotació

El darrer període del capitalisme senil, també anomenat “globalització neoliberal”, és una etapa caracteritzada per una gran mobilitat de capital, i no només pels nous productes financers, sinó també per la llibertat de localització de les empreses mentre la mobilitat del treball i les persones emigrants ha estat reduïda i altament controlada i perseguida. També es basa en l’apalancament financer, és a dir, la ràtio entre el volum de deute assumit i el seu capital propi, que les empreses grans i petites feien servir com estratègia empresarial. Les empreses s’endeutaven fortament, molt per sobre del seu capital propi, per a fer inversions cada vegada més arriscades. Així mateix, la globalització també encarna la tendència a la desregulació dels mercats: els estats controlen cada vegada menys la regulació de l’economia i augmenta la competència dels mercats interiors. Per altra banda, el retrocés dels drets laborals i dels salaris, que són anteriors a la crisi, s’han produït mitjançant noves formes d’explotació: subcontractació, internacionalització, atomització de la producció, deslocalització i precarització constant. Per últim, l’auge fins a magnituds abans desconegudes de la logística, el transport de mercaderies i el desplaçament de persones són elements cabdals de la globalització neoliberal.

Com a conseqüència d’aquestes dinàmiques, creix la diferència en les taxes d’explotació de les diferents economies o països. Això explica que cada vegada més producció es faci als anomenats països perifèrics i que la mercaderia es traslladi als països “rics” consumidors. El capital busca salvar aquest diferencial d’explotació per obtenir la màxima extracció de plusvàlua.  La gran expansió de capital a la Xina i als països emergents, per exemple, va ser seguida d’una política de preus sense competència, que va destrossar una part important dels sectors productius de les àrees imperials o economies centrals. Fruit d’això, aquests països emergents es van convertir en la fàbrica del món i la gran capacitat de les seves empreses per extraure plusvàlua va atraure la inversió productiva d’arreu del món.

Desigualtats en la composició orgànica del capital

La composició orgànica del capital ve determinada pel nivell de béns productius produïts per les treballadores en les etapes anteriors. Consisteix en maquinària, infraestructures, bens de producció, tecnologia, coneixement, qualsevol element d’inversió que fa que l’economia sigui més rentable i que amb menys quantitat de treball viu aconsegueixi nivells més elevats de producció. Un exemple d’això  seria l’economia alemanya amb una gran quantitat de capital fix i una visió de creixement molt enfocada a les exportacions, especialment de béns de producció. Aquestes economies són altament eficients però necessiten l’existència de destinacions per a les seves exportacions creixents. Creixents i cada vegada també més eficients, carregant sobre les treballadores gran part dels efectes de la lluita per la competència. Les treballadores alemanyes van sofreixen, doncs, les retallades salarials molt abans del començament de la crisi global.

Desigualtats en la propietat de la terra

En un capitalisme progressivament més productiu, amb escales de producció eficient a partir de nivells molt alts de volum de mercaderies, la importància dels recursos naturals i energètics esdevé estratègica. Les zones que tenen recursos naturals es troben en l’àmbit geogràfic dels països perifèrics, dominades moltes vegades per sistemes de propietat molt centralitzats i subjectes a oligarquies locals i internacionals. Els processos d’extracció de la riquesa natural són orientats a l’exportació creant unes plusvàlues desmesurades que en cap moment beneficiaran els seus productors o les seves poblacions mitjançant la distribució de les rendes de la terra. Aquest model permetrà grans nivells d’exportació de valor sense la contrapartida d’importació de valor per al consum o la inversió de les poblacions en el territori d’on són originaris els recursos.

Desigualtats en la distribució de la renda

Amb l’auge del sistema de producció de la globalització neoliberal es va confirmar la teoria segons la qual quan el capitalisme creix, la desigualtat s’incrementa. La desigualtat en la distribució de la renda, mesurada per diversos índexs, ha empitjorat notablement tant entre les poblacions dels països centrals com entre aquests i els països perifèrics. Dins dels països centrals, també ha crescut el nombre de persones excloses de la producció, i per tant, del consum.

Les estratègies de deslocalització de la producció cap a altres zones geogràfiques han deixat sense llocs de treball a nuclis de població cada vegada més grans dins dels països imperials. La constant mecanització tecnològica del capitalisme, unida al no repartiment i reinversió dels excedents produïts, ha generat desocupació sistèmica i grans bosses de pobresa. La imperiosa necessitat del model de producció de mantenir “exèrcits de reserva” dins i fora de les fronteres imperials incrementa els nivells de consum per sota del volum de mercaderies produïdes per ser comprades.

En resum, podem afirmar que la creixent desigualtat, alhora motor i principal conseqüència del model de producció capitalista, serà un dels seus enterramorts.

Francisco Ferrer, Ivan Gordillo i Xabier Gracia, membres del seminari d’economia crítica Taifa.