De rescats, Spanair i altres ajudes al capital. Una cita.

“[…] estos “costos del Estado” no serán tambíen “frutos natruales” del desarrollo capitalista? El razonamiento es totalmente digno del hombre que empieza explicando las condiciones capitalistas de producción como leyes eternas de la naturaleza y de la razón, cuyo libre juego armónico sólo se ve perturbado por la intromisión del Estado, para descubrir luego que la influencia diabólica […] en el mercado mundial, influencia que, al parecer, no dimana de las leyes naturales de la producción capitalista, hace necesaria la intromisión del Estado, es decir, la protección por parte del Estado de esas leyes de la natrualeza y de la razón.” Karl Marx (1867), El Capital, extret de l’edició d’Akal 2007, llibre I, volum II, pàg. 331.

Recordo el Sr. Ferran Soriano en una conferencia organitzada per Público el passat novembre de 2010. A l’acte que portava per títol ¿Es la actual crisis económica una crisis del progreso?, Soriano compartia taula amb el també empresari Ramon Bagó, amb la professora Miren Etxezarreta i amb el llavors professor d’ESADE i actual diputat al congrés per Iniciativa per Catalunya Joan Coscubiela. Soriano feia valer l’habitual cinisme imperant entre la classe empresarial de casa nostra. Exposava que per sortir de la crisi calia augmentar la competitivitat de la nostra economia. Per Soriano això s’aconseguiria si arribéssim a ser competitius com els xinesos. I si era menester, reduint el benestar que havíem assolit “per sobre de les nostres possibilitats”. Calia doncs, que ens estrenyéssim el cinturó, el que traduït al nostre llenguatge vol dir treballar més per menys salari i menys prestacions.

No entrarem a desgranar aquests odiosos llocs comuns com l’hem “viscut per sobre de les nostres possibilitats” o l’ús del nosaltres com si aquí estiguéssim tots a la mateixa barca. Qui ha viscut per sobre de què? Qui som “nosaltres”? A l’hora de repartir beneficis no es parla en plural, quelcom que es recorda quan toca retallar.

Doncs bé, diuen que els treballadors de l’estat espanyol no som competitius. Parlem un moment dels empresaris. Uns empresaris totalment ineficients, que no han invertit en sectors dinàmics i de futur i en canvi han jugat al cavall guanyador de la construcció fins que s’ha esgotat. Responsables de l’obsolescència tecnològica del conjunt de l’economia i de l’altíssim volum de deute privat que han acumulat les empreses. Aconseguint més competitivitat sempre reduint salaris. Són els empresaris competitius? Clarament no. I quin és el preu que han pagat per la seva incompetència? Aquí apareix l’altre factor important de l’engranatge econòmic, l’Estat. Aquells responsables de l’actual crisi se’ls ha premiat amb els més sucosos rescats, banyant de diners el sector financer i ajudant, financerament, fiscalment i amb reduccions dels costos socials, les empreses més grans en problemes.

No hi ha dubte. L’eficiència del lliure mercat és aclaparadora en front d’altres alternatives socioeconòmiques. Quan les coses van bé es privatitzen els beneficis en mans dels seus propietaris. Quan les coses van malament l’Estat subvenciona amb els diners dels treballadors contribuents tot retallant l’estat de benestar. L’eficiència és màxima. Els propietaris del capital mai perden. Això és així des de fa molt temps, i no serà fàcil canviar-ho, com a mínim deixin el cinisme a banda. Sinó, arribat el moment, els hi recordarem.