Treballar com a “xinos” i consumir com a rics?

Certament, la popular expressió treballar com a “xinos” és racista. Però també prou antiga i coneguda. La idea de que els xinesos treballen molt no és res de nou, ni pertany a les darreres dècades de la globalització del capitalisme, ni sorgeix ara que la Xina està en boca de molts que creuen que serà una potència hegemònica ben aviat.

Tampoc és nova la idea de fer-nos treballar com els xinesos, actualment amb salaris de subsistència i en condicions de semi-esclavatge, ni com a xineses, la majoria de les quals es fan càrrec del treball de reproducció dels treballadors.

Tot això em ve al cap llegint això:

“Hoy hemos avanzado un buen trecho, gracias a la competencia del mercado mundial, establecida desde entonces. “Si China”, declara el miembro del parlamento Stapleton a sus electores, “si China se convierte en un gran país industrial, no veo cómo la población obrera europea puede aguantar la lucha sin descender al nivel de vida de sus competidores”. (Times, 3 septiembre 1873). La meta actualmente deseada por el capital inglés no son ya los salarios continentales, no, sino los salarios chinos.”[1]

Les negretes són meves i no m’he equivocat en la data. Això és una nota al peu de pàgina d’un antic llibre escrit fa més de 140 anys que porta per títol El Capital. I és que això del capitalisme ja comença a ser força (massa?) vell. I les vies de legitimació de les noves formes d’explotació no han canviat tant de temps ençà. Ja veieu que “informaven” els mateixos que encara avui “informen”.

El capital, i la seva representació patronal i política, ens vol fer treballar més cobrant menys. I lamentablement és possible que ho aconsegueixin, com ja està passant a Grècia i com passarà aquí després de la darrera i enèsima contrareforma laboral. Perfecte. Però, qui consumirà les mercaderies que produirem, a partir d’ara més barat i en més quantitat? Els rics? Tants rics hi ha? Jo crec que no. Tot plegat està esdevenint molt irracional.

I en un llibre més antic encara es pot llegir la brillant prosa analítica i afilada del vell moro:

“…cada capitalista, ciertamente, exige a sus obreros que ahorren, pero sólo a los suyos, porque se le contrapone como obreros; bien que se cuida de exigirlo al resto del mundo de los obreros, ya que éstos se le contraponen como consumidores. In spite de todas las frases “piadosas”, recurre a todos los medios para incitarlos a consumir, para prestar a sus mercancías nuevos atractivos, para hacerles creer que tiene nuevas necesidades, etc. Precisamente este aspecto de la relación entre capital y el trabajo constituye un elemento fundamental de civilización; sobre él  se basa la justificación histórica, pero también el poder actual del capital.”[2]

El que és bo per un capitalista és dolent per la resta, la clàssica explicació de la competència, d’una irracional competència en la carrera pels beneficis. Com diu David Harvey, el capitalisme és un sistema irracional, i les crisis són un fenomen irracional de racionalització d’aquest sistema irracional.

I per coneixer les condicions de treball de la industria xinesa aquí us deixo un esgarrifòs documental: China blue (2005)

http://youtu.be/1YGQGfDbtcA

 


[1] Karl Marx, El Capital, llibre 1, volum 3. Ed. Akal. Pàg. 53, nota 53.

[2] Karl Marx, Grundrisse (1857-1858), volum 1. Ed. Siglo XXI. Pàg. 230 [198].