De la trista sort d’Espanya, com a prova del sentit comú dels electors grecs

Traducció de l’article de Yanis Varoufakis publicat originalment al Le Huffington Post, el 19 de maig de 2012. Traducció castellana aquí.

Concedim, a títol d’exemple, que els grecs siguem gastadors, mandrosos, corruptes, subjectes al dèficit i aprofitats de l’ardu treball del demés europeus. Però, que passa amb els espanyols?

  • No presentava el govern espanyol un superàvit pressupostari abans que la crisi explotés?
  • No era el deute públic espanyol més baix que el d’Alemanya abans que la crisi explotés?
  • No era Espanya l’únic país que havia aconseguit de manera bastant remarcable organitzar uns jocs olímpics que 1) van ser rentables 2) deixant al darrere d’ells magnífiques instal·lacions esportives i exemples de renovació urbana (al contrari que els deutes i les antigalles deixades aquí)?
  • No ha desenvolupat Espanya empreses tals com Zara que ha mostrat a Europa que era possible competir frontalment amb Àsia en sectors que la resta d’Europa havia traslladat allí (al menys en termes de treball i mà d’obra)?
  • No era Espanya el centre de la producció industrial pesada alemanya (per exemple, la Seat de Volkswagen) proveïdora d’excel·lents beneficis per Alemanya?

I malgrat tot, és precisament aquest país el que es troba avui en el mateix forat negre en el que va caure Grècia dos anys abans. Cóm podia ser això possible si, com ens repeteixen tots, la crisi és deguda a la prodigalitat grega?

Fins i tot la mirada més expeditiva sobre el que passa avui a España deuria persuadir al lector de ment oberta que hi ha alguna cosa profundament injusta en aquesta visió convencional d’un centre raonable, que es basa en principis econòmics racionals, i d’una perifèria defectuosa, que busca fugir de les seves responsabilitats.

Des de l’estiu passat, les pèrdues dels bancs espanyols (resultat d’apostes absurdes en l’immobiliari finançades principalment pels bancs alemanys) han estat carregades sobre les espatlles de l’Estat espanyol, amb el resultat de que aquest últim ha estat, de fet, exclòs dels mercats financers (gràcies a unes taxes d’interès superiors al 5%). Per no declarar que Espanya s’havia unit oficialment a les files de Grècia, Irlanda i Portugal com el quart dels “estats sobirans caiguts”, els “poders suprems” europeus han proposat aquesta brillant idea:

  1. El Banc Central Europeu acceptarà qualsevol tros de paper presentat pels bancs espanyols com a “garantia” per préstecs massius concedits al 1% d’interès.
  2. Però donat que la insolvència no pot ser eradicada amb préstecs, per massius que siguin, els bancs espanyols no fan més que guanyar temps. Europa va jutjar que era necessari que l’Estat espanyol prestés més diners a tipus d’interès entre el 4 i el 5% (potser a través del FEEF, el fons de rescat financer europeu) per transmetre-ho als bancs en forma de “recapitalització”.
  3. Ara bé, com el resultat d’aquests nous préstecs ha estat el d’empènyer a l’Estat espanyol més a prop del precipici de la fallida, calia trobar alguna cosa per refinançar-lo.

Entén, estimat lector, el que està passant aquí? Els bancs llançats a la fallida per la seva pròpia estupidesa han transmès les seves pèrdues a un Estat que aconseguia presentar fins al moment un superàvit pressupostari. L’Estat i els contribuents s’han trobat de sobte immersos en una insolvència a llarg termini. I a més, aquests mateixos bancs han obtingut del BCE préstecs a taxes d’interès irrisibles, que després han prestat, en part, a taxes d’interès extraordinàries a aquest Estat que ells mateixos havien portat a la bancarrota, i de part del que al mateix temps reben… capital! I per resoldre els problemes d’Espanya amb aquesta “solució”, Europa ha imposat a aquest país una austeritat draconiana reduint l’ingrés nacional a partir del qual es suposa que l’Estat recaptarà impostos per reemborsar tots els préstecs que li han imposat.

Llavors, quan els periodistes del món sencer, els altres economistes de països del nord, els polítics alemanys i holandesos senyalen amb el dit els votants grecs per haver fet la “mala” elecció a les eleccions, és a dir, per haver rebutjat el “Gran pla” europeu per sortir de la crisi, jo responc en aquests termes molt clars: “Estic disposat a admetre tot el que vulguin sobre els meus compatriotes grecs a condició que em donin una resposta plausible a aquesta simple pregunta: A què juga Europa amb España en mig d’aquest “Gran pla”?

Yanis Varoufakis, professor d’economia.