Bankia: quan l’arbre no ens deixa veure el bosc

Article publicat originalment el 24/05/2012 al Setmanari La Directa

Durant les darreres setmanes el cas Bankia ha monopolitzat les tribunes econòmiques dels mitjans de comunicació convencionals. Aquest debat ha revifat les discussions sobre la insolvència de l’economia espanyola que tant sembla preocupar als mercats. Paul Krugman, l’economista vedet premiat amb el Nobel, va afegir benzina al foc anunciant que es produiria un corralito a l’Estat espanyol. Per acabar-ho d’adobar, el programa Singulars de TV3 va convidar dos assessors de fons d’inversions per explicar un pla de sortida de la crisi catastrofista i lamentable que ens condemnaria a la misèria. Tot plegat una cortina de fum que no ens deixa veure l’arrel del problema. Intentarem destriar el gra de la palla i de passada explicar la darrera reforma financera.

El passat 11 de maig s’aprovava el Real Decreto-ley sobre saneamiento y venta de los activos inmobiliarios del sector financiero, la segona reforma financera en tres mesos, la quarta en els darrers tres anys. Totes elles havien d’acabar amb els dubtes sobre el valor dels actius del sector financer però sembla que les tres ministres d’economia que s’han succeït en el càrrec han errat. Aquesta reforma exigirà a les entitats financeres comptabilitzar noves provisions respecte els actius immobiliaris que posseeixen, arribant en alguns casos fins al 52% del seu valor. S’obliga així a les entitats a guardar diners en previsió de que el negoci immobiliari provoqui pèrdues, quelcom més que probable veient com aquest mercat ha caigut fortament els darrers anys i que el valor dels immobles estan inflats després de la bombolla dels anys 2000. Es calcula que el valor total de les provisions ascendirà a 28.000 milions d’euros pel conjunt del sector financer. Per altra banda, cada entitat haurà de crear una societat paral·lela, el que s’ha popularitzat amb el nom de “banc dolent”, on destinarà tots els “actius tòxics”, és a dir, aquells que no es poden vendre i, per tant, el seu valor de mercat és pràcticament zero. El propi Banc d’Espanya calcula que aquests actius poden ascendir a 184.000 milions d’euros, un 18% del PIB!

Aquestes operacions hauran d’estar enllestides abans del 30 de juny. Si alguna entitat tingués problemes de solvència i no pogués comptabilitzar-les perquè entraria en situació de fallida, el govern preveu recolzar l’operació amb diners públics a càrrec del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), prestats al 10% a 5 anys, període al final del qual, en cas de no retornar-se el préstec, quelcom més que probable, passaria a convertir-se en accions per a l’Estat (bons convertibles en accions com s’ha fet en el cas de BFA-Bankia carregant així la inversió fallida a les arques públiques). Un altre punt que no han comentat els mitjans tot i la importància que mereixia, són els nous avantatges fiscals que es donen a les entitats financeres en el negoci immobiliari.

Una vegada més es fa palesa la prioritat del govern amb tantes facilitats i ajudes al sector financer, quelcom que de ben segur farà augmentar el dèficit públic, aquell indicador que diuen voler reduir a costa de retallar en sanitat i educació destruint el minso estat del benestar que ens queda. Ningú amb sentit comú invertiria aquesta quantitat de diners en unes entitats que fa temps que estan en fallida tècnica i que haurien d’haver estat intervingudes, requisant el patrimoni personal dels responsables de la negligència i jutjant-los per mala praxis.

El ministre De Guindos, ex de Lehman Brothers, apèndix dels interessos financers dins del sector públic, declara que “les arques públiques sortiran beneficiades” i que “només farà falta destinar-hi 15.000 milions”. A més a més, s’han assignat dues auditories independents per valorar l’estoc immobiliari a empreses estrangeres vinculades als mercats financers internacionals, com és el cas de Goldman Sachs. Tot plegat és un autèntic despropòsit, on queda en evidència que es premia els negligents i es menysprea els contribuents i les persones que estan patint la crisi. A la cleptocràcia cal sumar-li dosis de cinisme.

Dos dies abans, el 9 de maig, el Banc d’Espanya publicava una nota informativa anunciant la nacionalització de Bankia. L’anunci comunicava que el FROB feia efectiva la convertibilitat en accions dels 4.465 milions d’euros en bons que la matriu de Bankia, BFA, va demanar fa 14 mesos. Al no ser retornats, l’Estat es feia amb la propietat del 45% de l’entitat, passant, de facto, a controlar-la. Aquest fet acabaria accelerant la segona “reforma de Guindos” explicada més amunt.

Rodrigo Rato, exministre d’economia i antic president del FMI (Fons Monetari Internacional), era cedit del càrrec de president de Bankia. El govern del PP aprofitava l’oportunitat de fer-li pagar la negativa a la fusió de Bankia amb La Caixa el passat mes de gener, operació que va obstaculitzar en no veure clara la seva posició dins del gran grup controlat per Isidre Fainé. L’enllaç idíl·lic entre la burgesia madrilenya vinculada al PP i l’entitat catalana de La Caixa i el grup industrial que controla (l’antiga Criteria), braç empresarial de les 400 famílies de la burgesia catalana representades al sí de CiU, quedava en no res. El que haguera estat un autèntic cop de puny de classe s’anava a norris per culpa d’un dels seus. Rato però, no marxa amb les mans buides, tot i deixar en situació d’insolvència la tercera entitat bancària més gran de l’Estat espanyol. Com diria Gregorio Morán, fins i tot la màfia es té més respecte.

L’arbre no ens deixa veure el bosc, deia. Només amb un enfocament des de l’economia productiva, allò que popularment es diu economia real, es pot arribar a un bon diagnòstic. Seguim encaparrats en analitzar el malalt amb ulleres monetàries. La crisi financera no s’arreglarà amb més finances. El forat del capital financer s’està traspassant al sector públic, ja fa temps que ho denunciem, però en aquest trànsit el forat no es fa més petit. Fins que no es repari la maquinaria que genera, en primera instància, la riquesa real i de la que se n’aprofita el sistema financer, no sortirem de la crisi. Al cap i a la fi, els 4.465 milions d’euros de Bankia són una part petita dels més de 115.000 milions d’euros que l’Estat ha destinat a rescatar el sector financer. El problema central, del que Bankia n’és una de les conseqüències, és l’ensorrament del sistema productiu. La repercussió important és, i serà si no es posa fre, els acomiadaments i els desnonaments. Aquest continu degoteig de destrucció de capital industrial està empitjorant els balanços dels bancs a través de l’augment de la morositat, tant del totxo com dels crèdits al consum, les hipoteques o les línies de crèdit de les empreses.

La lluita econòmica imprescindible per sortir de la crisi s’ha de centrar en aturar la destrucció del sistema productiu. La primera mesura, però, per la recuperació de l’activitat econòmica i els llocs de treball, passa per una quitança del deute. El capital financer succiona parasitàriament una proporció molt important de la riquesa creada en l’àmbit productiu. Aquest endeutament és un gran pes que no permet reanimar l’activitat productiva. En segon terme, caldria plantejar una sèrie de polítiques abandonades pels primers governs del PSOE els anys 80. Cal un control de la inversió i una genuïna planificació, començant pel sector energètic i el conjunt de les importacions que generen un important dèficit comercial.

Cal dirigir la inversió cap a sectors intensius en força de treball. De poc serviria posar-se a fer infraestructures que, a part de l’impacte ecològic indesitjable i la poca urgència social i econòmica que tenen, són intensives en capital i no generarien els llocs de treball necessaris. Cal un model industrial adaptat al segle XXI, que en el cas de la nostra societat, més enllà de les noves tecnologies i el coneixement , hauria de potenciar els sectors socials, especialment el referent a les cures, la sanitat i l’educació, els serveis a la població, àmbits on la inversió pública ha estat insuficient, deixats a expenses de la creixent mercantilització.

Per altra banda, la reforma constitucional que anteposava el pagament del deute a qualsevol altra necessitat, les reformes laborals que han posat fi a drets històrics, les retallades a la sanitat i l’educació que han estat el paradigma de la venda de l’estat de benestar i l’expulsió sistemàtica de famílies dels seus habitatges són quatre fronts irrenunciables. Mentre no actuem també d’urgència en l’àmbit públic i polític corregint l’espoli social dels últims anys, seguirem estancats en mig d’una crisi que no fa més que agreujar-se.

Sembla que aquests dies, com en els últims anys, l’àmbit financer sigui el més important. Tant, que són capaços de provocar por a un corralito que faci perillar els estalvis. Aquest arbre no ens deixa veure el bosc del més essencial, com si ja estigués perdut i no mereixes lluitar per defensar el patrimoni de tots els sectors de l’economia, el patrimoni que s’ha construït amb el treball de totes aquelles que no tenen res més per viure que vendre la seva força de treball. Ens pertany. No hi podem renunciar.

Ivan Gordillo (@ivan_gordi), membre del seminari Taifa (seminari_taifa).

Font: La Directa