El proper govern ha de refusar els termes de l’acord del “rescat”

Article de Yanis Varoufakis publicat el 25/05/2012 en anglès al seu bloc i en francès per Le Monde.

Segons l’opinió àmpliament admesa, Grècia, si té la intenció de seguir dins la zona euro, s’ha de sotmetre als termes i condicions acceptats a canvi del seu “rescat”. Estic convençut que l’opinió comú està, una vegada més, profundament equivocada; que la sola possibilitat realista que té Grècia de mantenir-se dins la zona euro és posar en dubte els termes del seu acord de “rescat”. En realitat, això podria ser la condició prèvia per al supervivència de la zona euro.

Concentrem-nos en els fets irrefutables:

1- L’Estat grec en fallida demanava prestats, a mitjans de maig, 4.200 milions d’euros al Fons de Rescat europeu (FEEF), immediatament després transferia aquesta suma al Banc Central Europeu (BCE) per tal de reemborsar els bons de l’Estat grec que el BCE havia adquirit anteriorment en un intent fallit d’apuntalar el seu preu. Aquest nou préstec ha fet créixer substancialment el deute grec, però ha assegurat al BCE uns beneficis al voltant de 840 milions d’euros (cortesia del 20% de descompte al que el BCE havia comprat aquest bons).

2- Durant la mateixa setmana, el govern espanyol assetjat per dificultats pressupostàries, injectava bastes quantitats de capital als bancs espanyols. Alhora, per ajudar a finançar l’Estat espanyol, el BCE concedia importants préstecs als bancs espanyols (a una taxa d’interès de l’1%), els quals eren llavors represtats al seu “salvador”, l’Estat espanyol, a taxes d’interès sovint superiors al 6%.

3- Perquè els governs grec i espanyol siguin “autoritzats” a demanar les sumes de diner de les operacions descrites anteriorment, el BCE i la Comissió Europea (a més, en el cas de Grècia, el FMI) han exigit que ajustin les seves economies amb una reducció salvatge de les despeses, allò que, amb precisió matemàtica, reduirà l’ingrés públic amb el que ha de reemborsar els préstecs antics i recents.

4- Les taxes d’interès mitjanes a la zona euro són, al menys, un 1,5% superiors a aquelles de països amb nivells d’endeutament més elevats com el Regne Unit. Fins i tot si excloem els tres països que han caigut del finançament dels mercats i han rebut “rescats”, i incloem Alemanya amb una taxa molt baixa gràcies a la crisi.

La cancellera alemanya sosté, encertadament, que no podrem evitar la trampa del deute acumulant encara més i més deute. Tanmateix, considerem els fets 1, 2 i 4 anteriors: constitueixen un cas típic d’acumulació de deutes sobre deutes. Els Estats insolvents es veuen obligats a demanar préstecs per pagar a un banc central que presta als bancs insolvents que, al mateix temps, reben capitals de part dels Estats insolvents a qui presten una part del diner que ells mateixos han rebut del banc central! Es tracta això d’una economia prudent i austera a la que un país com Grècia deuria sotmetre’s? O ens trobem davant d’un mecanisme que ha embogit? Amb aquestes polítiques, queda algun dubte de que la zona euro ha entrat ja en un avançat estat de desintegració?

Aquest cercle viciós s’ha de trencar. Si no, la zona euro acabarà com la Unió Llatina, com una simple nota a peu de pàgina als llibres d’història econòmica del futur. Però què pot aturar aquest cercle viciós? Pot ser el president Hollande capaç d’això? Deixant de banda tota bona voluntat, el nou president està obstaculitzat per l’estat de les finances públiques franceses i per l’acusació de que la seva crítica de l’austeritat no seria res més que una estratègia per obligar a Alemanya a finançar els seus “excessos”.

És aquí on el proper govern grec podria entrar en escena i assumir el rol d’aturar el cercle viciós. Imaginem que el nou primer ministre grec fa una cosa inèdita: dir la veritat! Que s’adreci als nostres socis europeus dient-los que encara que cada home, dona, nen i nena grecs s’esforcés per respectar els manaments subscrits per Grècia a canvi del seu “rescat”, la ràtio del deute nacional respecte el PIB seguiria una trajectòria explosiva que acabaria inevitablement amb una sortida ignominiosa de la zona euro. I que després declara que Grècia no demanarà ni un sol euro més a la “troika” fins, i a menys, que un pla racional sigui posat en marxa. Que aquest pla deurà aplicar-se a tots els països membres, abans que privilegiar Grècia a costa d’Irlanda, Portugal, Espanya, etc. Que fins que tal pla no sigui posat en marxa, Grècia s’esforçarà amb els seus escassos mitjans per conservar el seu lloc a la zona euro, suspenent temporalment tot reemborsament als seus creditors.

En aquest moment, Europa haurà de prendre una decisió transcendental. O Europa ignora aquesta crida grega a les ordres del BCE d’abandonar Grècia a la seva sort, o escull europeïtzar els bancs de tota la zona euro, europeïtzar els projectes d’inversió i europeïtzar a través d’eurobons una part del deute dels països membres.

Estic proposant que Grècia faci xantatge a Europa? Certament no. Des de quan dir la veritat i negar-se a subscriure préstecs no es podran tornar es fer xantatge? Adoptant aquesta posició fundada en principis, Grècia actuarà com un bon ciutadà europeu i oferirà als dirigents com el president Hollande una formidable oportunitat per frenar la gangrena que corca el cos i l’ànima d’Europa.

Yanis Varoufakis és l’autor de The Global Minotaur (2011), sobre els orígens de la crisi financera.

One thought on “El proper govern ha de refusar els termes de l’acord del “rescat”

Deixa un comentari

Your email address will not be published.