La crisi sense fi: cinc anys de despossessió social

Il·lustració: Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Il·lustració: Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Article publicat originalment el 6/11/2012 al Setmanari La Directa

La convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya persegueix legitimar la gestió de la crisi per part de l’actual govern. Aquest cop de timó del govern de CiU pretén imposar el discurs neoliberal del “no hi ha alternatives” a les privatitzacions, les retallades pressupostàries i l’eliminació de drets socials i laborals. Una eventual majoria al parlament abonaria davant l’opinió pública les tesis convergents i donaria un marge de quatre anys per continuar amb les polítiques de despossessió social que han caracteritzat els darrers 5 anys de crisi.

La reducció del dèficit públic, però, ha estat impossible d’aconseguir a base de retallades de la despesa. La frenada de l’activitat econòmica que aquestes retallades provoquen, i la conseqüent caiguda d’ingressos, s’afegeix a la destrucció d’empreses i llocs de treball del sector privat i no fa més que empitjorar la situació de crisi i depressió econòmica. Que les retallades no només no redueixen el dèficit sinó que l’accentuen a mig termini és quelcom que fins i tot els analistes dels mitjans hegemònics reconeixen. El més preocupant és que davant de l’evidència empírica i la constatació de l’equívoc d’aquestes polítiques no es produeix cap rectificació. Ans al contrari, es redunda en el diagnòstic erroni i s’aprofundeix en les mateixes receptes. Pot semblar kafkià però seguim allí on estàvem, donant voltes al cercle viciós de l’austeritat que empitjora la crisi per la qual s’exigeix més austeritat enfonsant-nos encara més en la depressió econòmica.

Cinc anys després, el marc d’anàlisi econòmic segueix sent el mateix. La implosió de la crisi de sobreproducció i sobreacumulació i la caiguda de l’activitat interromp el flux de plusvàlues que hauria de fer front a les obligacions financeres contretes pel capital industrial. El capital financer asfixia l’economia amb la seves exigències de cobrament i l’aturada productiva dificulta la realització d’aquest capital fictici. Ambdós fenòmens s’alimenten mútuament. Per una banda, la crisi real provoca l’impagament del deute contret i posa en seriosos problemes el sector financer per l’augment de la morositat. Per altra banda, l’excés d’endeutament concedit pel bancs succiona una part que resulta vital per l’acumulació del capital. El deute, però, és impagable degut al seu enorme volum, totalment hipertrofiat financerament.

Els plans d’ajustament es complementen amb l’acumulació per despossessió: posant a disposició privada tots els recursos col·lectius, privatitzant a preu de saldo i escapçant els serveis i les pensions públiques. Al mateix temps, la política fiscal mostra un clar component de classe: s’augmenta l’IVA, deteriorant el poder de compra de les classes populars mentre es permeten formes jurídiques com les SICAV o s’implementa una amnistia fiscal que ni tant sols ha tingut l’efecte recaptador que s’esperava. Per què haurien de pagar impostos els rics si ningú persegueix el frau fiscal?

L’estratègia del capital es fa més descarnada en l’actual context de debilitat de les classes treballadores, atemorides amb missatges amenaçadors sobre un possible corralito que s’emporti els estalvis. Però, no s’estan perdent igualment els estalvis per l’augment de l’IVA, per la imposició de l’euro per recepta, pels augments de fins al 100% del les taxes universitàries, per l’augment del preu del transport públic, l’electricitat i l’aigua? La durada de les baixes laborals s’ha reduït, de mitjana, a la meitat des de 2007 pel temor als acomiadaments, i juntament amb el drama dels desnonaments, alguns casos han portat a desenllaços tràgics: els suïcidis han augmentat un 10% a Catalunya.

Les classes populars estan pagant la factura de la crisi, mentre l’elit financera es beneficia d’ajudes milionàries sense cap contrapartida considerable. El deute públic de l’Estat espanyol, un valor que abans de la crisi no arribava al 60% del PIB, s’enfilarà a finals del 2013 al 91%, tenint com a gran responsable el dèficit provocat pels rescats bancaris. Aquesta operació de traspàs del deute privat a les espatlles dels contribuents es pot qualificar com el major espoli social i econòmic de la història recent del capitalisme. Mentrestant, en els darrers 14 mesos les fugues de capital ascendeixen a més de 340.000 milions d’euros (un equivalent de més del 30% del PIB), sense que el govern intenti frenar aquesta sagnia que deteriora encara més la fallida del sector bancari.

La crisi no és un tsunami ni un huracà, sinó un fenomen polític i social certament complex característic intrínsecament del mode de producció capitalista. Les classes dominants estan gestionant la crisi beneficiant els seus interessos, en un context favorable i amb l’ajuda d’uns governants que són afins al seu projecte social i econòmic. La idea que la crisi s’acabarà després d’uns anys de patiment i que aviat tornarem als bons temps és una fal·làcia. La crisi no s’acabarà mentre aquesta afavoreixi uns pocs i les classes populars que la pateixen no ens alcem i diguem prou.

Article d’Ivan Gordillo. Il·lustració de Roger Pelaez, economia cítrica i xistes clatellotescs. Agraeixo a l’amic Roger les seves àcides il·lustracions.