Adam Smith, menys liberal del que sembla

Adam Smith, grans autors del pensament econòmic

Adam Smith, grans autors del pensament econòmic

Adam Smith no és el feroç partidari d’un liberalisme econòmic radical que ens presenten sovint. Ell es definia en primer lloc com a moralista i filòsof.

Adam Smith és el més cèlebre i conegut dels economistes. Se’l considera sovint com el fundador d’aquesta disciplina. Cal dir que la Indagació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions en constitueix alhora el primer gran tractat i aquell que ha conegut més èxit. Adam Smith també es percep sovint com el defensor intransigent d’un liberalisme econòmic radical que il·lustra la seva famosa paràbola de la mà invisible. Es així com es reivindica, com a mentor dels actuals partidaris del neoliberalisme.

Un prejudici que és molt contestable. Adam Smith probablement es remouria en la seva tomba si pogués veure en quines salses són a vegades servides les seves tesis avui. No és segur, fins i tot, que li agradés que el descriguin com economista. Smith es percebia més aviat com a filòsof i considerava la Teoria dels sentiments morals, que va revisar fins al seu darrer sospir, com la seva millor obra. Els títols del les seves dues obres majors són, però, gravats amb les mateixes lletres sobre la làpida sepulcral del petit cementiri d’Edimburg on està enterrat.

L’1 de novembre de 1758, Smith escrivia al duc de La Rochefoucauld que tenia dues grans obres en marxa: “Una és una mena d’història filosòfica de les diferents branques de la literatura, la filosofia, la poesia i l’eloqüència; l’altre és una mena de teoria i d’història de la llei i del govern”. Apuntarem l’importància que ocupa el llenguatge d’aquesta enumeració. És una preocupació central d’Adam Smith. A les seves Consideracions sobre la primera formació de les llengües, s’inclina per la relació entre les paraules i les coses i examina el paral·lelisme complex entre l’evolució del pensament i el de les llengües. La filosofia del llenguatge i la retòrica de l’economia estan de moda. Adam Smith té coses a ensenyar sobre aquest tema. Admirador de Newton, convençut de l’analogia entre els diversos camps del saber, creia que l’estètica jugava un rol important en el progrés i la transmissió del coneixement: un erudit devia saber convèncer utilitzant tots els artificis de la retòrica.

En la visió de la societat d’Adam Smith, la moral ocupa el primer lloc. Aquesta tesi travessa tota la seva obra, però és present de manera particularment sistemàtica a la Teoria dels sentiments morals, que va tenir un gran èxit en vida de l’autor i li va obrir les portes dels enciclopedistes i dels fisiòcrates a França. En aquest sistema, la simpatia, definida com la facultat d’interessar-nos per allò que li passa a l’altre, en  compartir les seves passions, ocupa un lloc escollit. Pel que fa a les nostres pròpies accions, som guiats, més aviat per l’interès personal, pel que veuen els altres en nosaltres, mirada portada per un “espectador imparcial” que prefigura el superego de Freud. A continuació del seu professor Francis Hutcheson, i contra Hobbes, Adam Smith considera que l’home és, en tot cas, naturalment altruista i virtuós i que aconsegueix erigir barreres per controlar les seves passions sota la forma de regles de conducta.

L’interès es disputa amb la simpatia

Malgrat tot, a La riquesa de les nacions, l’interès personal sembla prendre-li el lloc a la simpatia com motor de l’acció humana. És això el que ha portat alguns comentadors a designar com “Das Adam Smith Problem”, el problema d’Adam Smith, l’aparent contradicció entre les dues obres. De fet, no hi és. L’interès personal, derivat de l’amor a un mateix, que es manifesta, entre d’altres, en el desig de riquesa, és per Adam Smith una característica important de l’home. Però no és la única, n’afegeix d’altres. Com la persecució de cadascú dels seus fins personals pot crear conflictes, deu estar marcada per les regles socials. Adam Smith és, doncs, partidari de la justícia social i d’un capitalisme moral dins del qual l’Estat ha de jugar un rol important.

Desitja al mateix temps que hi hagi les menys restriccions possibles als intercanvis econòmics i a l’interacció de les llibertats individuals de la qual pot sortir un ordre beneficiós, no previst pels participants. Aquest és el significat de la paràbola de la mà invisible, inspirada en els estoics: cada individu, pensant només en el seu propi benefici, “es conduit per una mà invisible a complir un fi que no està entre les seves intencions”. Smith, que era molt gelós de la paternitat de les seves idees, diu haver ensenyat des de 1749 el principi de llibertat natural. No obstant, una preocupació que prenia, dins d’un context polític dominat encara per les monarquies absolutes gairebé a tot Europa, un significat diferent al d’avui.

La riquesa de les nacions és una anàlisi de les funcions de les economies capitalistes. Com a tal, és l’obra fundadora de l’economia política clàssica. Inspirarà autors tant diferents com Say, Ricardo, Malthus, Mill o Marx. La seva riquesa, complexitat i contradiccions faran que tots hi puguin beure. Adam Smith ha  vegades és considerat com l’iniciador del mètode deductiu que desenvoluparà Ricardo. Però Smith utilitza simultàniament un enfocament històric i institucional que inspirarà la crítica ulterior de l’economia clàssica i neoclàssica.

L’obra comença amb una descripció cèlebre de la divisió del treball, particularment amb la famosa fàbrica d’agulles, de les relacions amb el mercat i de l’emergència del diner. Smith es pregunta sobre el valor, reprenent la distinció, formulada per Aristòtil, entre valor d’ús i valor de canvi, i lligant aquest últim al treball. Sobre aquesta base, el benefici del capital i la renda de la terra apareixen com una transferència procedent del producte del treball. Les tres classes de Quesnay –estèril, productiva i propietària– Adam Smith les substitueix per la triada clàssica: capitalistes, assalariats i rendistes. Considera que els interessos dels capitalistes van sovint contra aquells del conjunt de la societat i que els treballadors assalariats es troben la major part del temps en una correlació de forces desfavorable.

És després de la trobada amb Quesnay i els seus amics que Adam Smith redacta el llibre segon de La riquesa de les nacions, consagrat al capital, l’acumulació i el creixement. Les denominacions canvien però els conceptes són els mateixos que els dels fisiòcrates. Smith desplaça, no obstant, la frontera que els fisiòcrates han establit entre el treball productiu i el treball estèril, que ell anomena a partir d’ara improductiu. És productiu tot treball que crea valor i es fixa en un objecte que tingui certa durabilitat. Segueix afirmant que tot treball en el sector dels serveis com en l’aparell de l’Estat és improductiu i deuen sostenir-se amb els ingressos creats al sector productiu. Tenim aquí una tesi sobre la relació entre el sector públic i privat que tindrà molt futur, tot i que la seva validesa sigui molt contestada.

Un altre tema major de la Riquesa que sobreviurà és, de fet, prestat de Turgot, l’efímer ministre reformador de Lluís XVI: és el que relaciona l’acumulació, així doncs la prosperitat econòmica, amb l’estalvi, és a dir, la transformació d’un guany en capital addicional per aplicar treball productiu. Aquesta és una de les principals tesis de l’economia clàssica que Keynes desmuntarà en la Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner.

La necessitat de l’impost progressiu

Tot i això, el nucli dur analític ocupa només una part de La riquesa de les nacions. Adam Smith dedica llargs passatges a l’estudi de diferents models de societat i de desenvolupament, a la crítica dels sistemes anteriors d’economia política, en particular el mercantilisme, que és el primer en identificar, i el fisiòcrata, del qual s’inspira. En un notable capítol sobre les colònies, en contra de l’opinió de l’època, escriu que “la intenció pietosa de convertir-les al cristianisme ha santificat la injustícia del projecte”. Aquest projecte consistia, en efecte, en ampliar el mercat de les metròpolis i assegurar-se el control de les reserves de matèries primeres. No es sabrà fins un futur molt llunyà si la colonització va ser beneficiosa o no pels indígenes.

És a l’Estat que s’hi dedica la part més llarga del llibre fundador del liberalisme econòmic. L’Estat no només finança l’exèrcit, la policia (entre altres coses per protegir els rics contra els pobres, escriu) i la justícia, sinó també deu ocupar-se de l’educació i d’una instrucció minada per la debilitant influència de la parcel·lització i la simplificació de tasques derivades de la divisió del treball. Ha de dedicar-se també a les activitats més directament econòmiques que no són assegurades pels empresaris, com la construcció d’una infraestructura de transport. Finalment, és igualment necessari assegurar la dignitat del sobirà.

Totes aquestes despeses han de ser finançades amb un impost equitatiu, neutre i operatiu. Smith adverteix contra els perills d’una fiscalitat excessiva que té l’efecte contrari d’allò que es persegueix, i contra els riscos de l’endeutament públic. Defensa, tot i això, un impost progressiu: “És raonable que els rics contribueixin a les despeses de l’Estat no només en proporció de la seva renda, sinó més enllà d’aquesta proporció.” Així doncs, trobem en Adam Smith premisses del discurs liberal contemporani alhora que instruments per criticar-lo.

Adam Smith: referències biogràfiques

1723: neix a Kirkcaldy, Escòcia. El seu pare, Adam, comissari de duanes, mor el mateix any.

1737-1740: estudis a la universitat de Glasgow.

1740-1746: estudis a la universitat d’Oxford.

1746: retorn a Kirkcaldy.

1748-1751: conferències a Edimburg sobre retòrica, literatura i jurisprudència.

1750: trobada amb David Hume, de qui esdevé amic i executor testamentari.

1751: elegit per a la càtedra de lògica de la universitat de Glasgow.

1752-1765: professor de filosofia moral.

1759: Teoria dels sentiments morals.

1761: Consideracions sobre la primera formació de les llengües.

1764-1766: estada de dos anys a França, com tutor del duc de Buccleuch; trobades amb Voltaire, Quesnay, Turgot i altres fisiòcrates i enciclopedistes.

1766-1776: redacció, a Kirkcaldy, de La riquesa de les nacions.

1776: Indagació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions.

1778: nomenat comissari de duanes a Edimburg.

1784: mort de la seva mare amb qui vivia.

1790: mort d’Adam Smith, qui fa destruir, poc abans de la seva mort, diversos dels seus manuscrits.

 

Traducció de l’original francés: “Adam Smith, moins libéral qu’il n’y paraît”. Dostaler, G. Les grands auteurs de la pensée economique. Alternatives Economiques Poche, hors-sèrie núm. 57. Novembre 2012. http://www.alternatives-economiques.fr/adam-smith–moins-liberal-qu-il-n-y_fr_art_162_17408.html