Breu història de la crisi

Il·lustració: Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs.

Il·lustració: Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs.

Article publicat originalment al diari de campanya de la CUP (19/11/2012).

La crisi no és un fenomen de la naturalesa com un tsunami o una tempesta, sinó un fenomen econòmic, social i polític característic de l’actual sistema capitalista. De crisis n’hi ha hagut moltes i de diferents tipus i dimensions al llarg de la història. Unes han estat més greus que d’altres, però són cícliques i cada vegada es repeteixen més sovint i amb més duresa. Això no seria important si les crisis -com la que estem patint actualment- no provoquessin més desigualtats socials, un augment de la pobresa, una major destrucció del medi ambient i més explotació dels treballadors i les treballadores.

Es parla de situació de crisi quan l’economia deixa de créixer i les inversions no obtenen sucoses rendibilitats. Com que no hi ha expectatives de benefici el capital deixa d’invertir, es perden llocs de treball, cauen els salaris i el consum de les famílies i l’economia queda aturada. És interessant observar com, en el capitalisme, els elements que ajuden a l’economia a superar una crisi són els mateixos que acaben provocant la següent. L’anterior gran crisi, la dels anys 70, es va superar amb el desplegament de la globalització, amb la imposició del que es va anomenar agenda neoliberal i amb el creixement del sector financer. Com es pretén fer ara.

D’una banda, la globalització va permetre a les grans empreses produir allà on fos més barata la mà d’obra i els impostos i vendre allà on s’aconseguís majors beneficis. Les polítiques neoliberals van aconseguir destruir el poder de negociació de la classe treballadora i els seus salaris van quedar estancats, mentre es privatitzaven progressivament serveis que històricament havien estat públics com la sanitat, l’educació, el transport o les pensions. Per últim, l’auge del sector financer va permetre desenvolupar tot un seguit de complicats productes financers per especular i aconseguir major rendibilitat que en l’economia real productiva, encara que això acabés provocant el tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball.

Com a conseqüència d’aquesta agenda política iniciada els anys 80, el capital va recuperar la rendibilitat, va tornar a invertir i l’economia va començar a créixer de nou. Tot i això, les desigualtats van seguir creixent també, i les condicions de la majoria de la població és van empitjorar per la manca progressiva del que s’anomena estat de benestar i per uns menors salaris.

Aquesta “solució”, però, no podia ser sostenible a llarg termini i, com ja hem dit abans, acabaria desencadenant una nova crisi. Unes empreses que cada vegada produïen més i més mercaderies necessitaven tenir davant, per poder vendre tots els productes fabricats, una població amb una renda cada vegada superior. En canvi, ens trobàvem que els salaris creixien poc i la competència era cada vegada més aferrissada per la globalització i els nous mercats mundials. La nova fórmula per superar aquesta barrera va ser el crèdit. A partir dels anys 90 es va expandir la utilització de les targetes de crèdit i l’accés a préstecs bancaris per la compra d’automòbils, mobles, electrodomèstics i habitatges. L’endeutament de les famílies i, sobretot, de les empreses es va accelerar durant els anys 2000 on semblava que la bonança econòmica no tindria fi.

La crisi va esclatar el 2008, i el que els mitjans de comunicació deien que havia de ser una crisi financera que només afectaria els banquers avariciosos de Wall Street ha acabat convertint-se en la major crisi de la història del capitalisme. Què ha passat? Ens han dit que l’actual crisi és culpa de totes les persones que es van endeutar i van especular al sector financer i immobiliari. Fins i tot s’acusa la població d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats. La veritat és que el conjunt del sistema ha produït més mercaderies (pisos, cotxes, telèfons, ordinadors, serveis, etc.) de les que es podien vendre -sobreproducció- i els bancs i les caixes han donat més préstecs dels que es podien tornar -sobreendeutament-. Aquests desajustos són propis del capitalisme perquè aquest és un sistema que funciona a través del mercat i la persecució del benefici privat, i deixa de banda la satisfacció de les necessitats de les persones.

Un cop instal·lada la crisi, hem presenciat una gestió per part dels governants que no ha fet més que aprofundir l’agenda neoliberal de les darreres dècades. Es busca afavorir les condicions pel capital encara que això representi, novament, unes pitjors condicions de vida de les classes populars. Els governs han prioritzat el rescat del sistema financer en comptes de salvar a les persones garantint els seus llocs de treball i els seus habitatges

Aquest xec en blanc a la banca, la caiguda dels ingressos públics per l’aturada econòmica i l’augment de l’atur que ha provocat la crisi, ha fet augmentar el dèficit públic. També cal dir que els darrers anys s’havien reduït els impostos als més rics afeblint la recaptació d’ingressos. Després del rescat dels poderosos, s’ha imposat, a partir de 2010, la prioritat de reduir el dèficit a base de retallades de la despesa pública. Això ha esdevingut una nova oportunitat per seguir deteriorant els serveis públics com l’educació, la sanitat, etc.

La reducció del dèficit públic, però, ha estat impossible d’aconseguir a base de retallades de la despesa. La frenada de l’activitat econòmica que aquestes retallades suposen, i la conseqüent caiguda d’ingressos, s’afegeix a la destrucció d’empreses i llocs de treball del sector privat i no fa més que empitjorar la situació de crisi i depressió econòmica.

El sector financer fortament endeutat als mercats internacionals segueix asfixiant l’economia real amb les seves exigències de cobrament. Per una banda, l’aturada productiva no facilita el retorn dels préstecs de les empreses i les hipoteques de les famílies fortament colpejades per l’atur. I per altra banda, l’excés d’endeutament concedit pels bancs és impagable per l’enorme volum que representa: fins a quatre vegades tota la riquesa que produeix l’economia en un any.

La factura de la crisi l’estan pagant les classes populars que veuen reduïda la seva capacitat de compra per l’augment de l’IVA, del preu del transport públic, l’electricitat, l’aigua, les taxes universitàries, el pagament per recepta mèdica, la pèrdua de llocs de treball, etc. Mentrestant els bancs reben ajudes i passen els seus deutes privats a les arques públiques, fent recaure sobre les espatlles dels treballadors i treballadores el pes del despropòsit de la bombolla immobiliària i la corrupció política.

Les classes dominants estan gestionant la crisi beneficiant els seus interessos, en un context favorable i amb l’ajuda d’uns governants que són afins al seu projecte social i econòmic. La idea que la crisi acabarà passant després d’uns anys de patiment i que aviat tornarem als bons temps és una fal·làcia en el capitalisme. La crisi no s’acabarà mentre aquesta afavoreixi a uns pocs i les classes populars que la pateixen no ens alcem i diguem prou.