Vaga de fam de treballadors de Telefònica

Versió castellana aquí

Marcos Andrés, treballador de Telefònica, va ser acomiadat el febrer de 2011. L’empresa s’acollia a la llavors recent reforma laboral del govern Zapatero, aprovada el setembre de 2010, per fer-lo fora per baixes mèdiques. L’anomenada reforma, gràcies a la modificació de l’article 52.1 de l’estatut dels treballadors, permet a les empreses acomiadar per baixes mèdiques, tot i ser justificades, si representen certs percentatges de la jornada laboral. Marcos Andrés, es quedava al carrer per culpa d’una hèrnia discal provocada per l’exercici de la seva feina. Després de 22 anys a l’empresa el seu cap no es va dignar a entregar-li la carta d’acomiadament en persona.

Vaig tenir la sort de conèixer en Marcos Andrés participant en un documental sobre el 15M: “El despertar de les places: un any de 15M”. El documental fa un paral·lelisme entre aquell despertar de les places que va inundar les ciutats de protestes contra la crisi i la falta de democràcia i la lluita per la readmissió d’en Marcos. L’octubre de 2011, la jutge del jutjat social sentenciava acomiadament nul doncs veia provat que havia hagut repressió sindical i Telefònica devia readmetre a qui també era un incòmode sindicalista. Al final del documental es veia un alegre Marcos tornant al seu lloc de treball rebut pels seus companys. La batalla de David contra Goliat es decantava a favor del treballador després de diverses concentracions, manifestacions i flashmobs amb el lema “Sí sóc rentable” com a resposta a la carta on es deia que se l’acomiadava perquè “no era rentable”. Però el calvari no s’acabaria aquí. L’empresa no es donaria per satisfeta i presentaria un recurs.

El recurs de la direcció de Telefònica es rebutjat pel Tribunal Superior de Justícia però aquest canvia la sentència d’acomiadament nul per acomiadament improcedent donant així la raó a l’empresa en que no es tractava de repressió sindical. Telefònica podia decidir entre la readmissió o el pagament de la indemnització de 45 dies per any treballat. I va optar per aquesta última. El comitè d’empresa i tots els sindicats van demanar al director general de Catalunya, Kim Faura, la readmissió de Marcos però aquest es va negar a rebre’ls. Marcos Andrés va decidir abandonar l’esgotadora i costosa via judicial de presentar recursos i va optar, juntament amb la resta de companys dels sindicats CoBas i EC, per continuar la lluita.

A tot això, Telefònica va obtenir el tercer trimestre de 2012 un benefici net de 3.455 milions d’euros, el que representa una pujada del 26% respecte el mateix període de l’exercici anterior, segons va informar la companyia a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, i ha prosseguit exitosament la seva política expansiva per Amèrica Llatina i Europa. Per què una empresa, amb una plantilla de més de 25.000 treballadors a España s’enroca obtusament en el cas de Marcos Andrés? Cal contextualitzar l’acomiada de Marcos, i el de Mari Cruz, una altra treballadora de Telefònica, de Madrid, acomiadada pels mateixos motius. Telefònica, tot i els quantiosos beneficis, com moltes altres empreses, pretén aprofitar l’actual conjuntura de crisi per presentar un ERO amb el que acomiadar 6.500 treballadores.

Sembla inexplicable que una empresa que genera tants beneficis vulgui acomiadar a més de 6.000 treballadores en mig d’un escenari d’atur dramàtic que ja supera els cinc milions de persones i arriba a una taxa del 25% a Espanya. L’objectiu de l’empresa és desfer-se de llocs de treball amb certa antiguitat, drets i condicions laborals decents aconseguides després de la lluita sindical d’anteriors generacions, per després precaritzar-los a través de les subcontractacions. Per tot això, l’estratègia elaborada per la direcció de Telefònica devia començar per atemorir la plantilla amb casos com el del Marcos i la Mari per aplacar els conats de protesta que poguessin sorgir i forçar els sindicats i comitès d’empresa a acceptar lo inacceptable i acabar signant un ERO, acomiadant a milers de treballadores mentre la companyia segueix sent rentable. Al poc temps, i gràcies a les múltiples estratègies empresarials que tenen al seu abast i les nombroses subcontractes en les que s’ha anat atomitzant el grup en els darrers anys, podria substituir llocs de treball dignes per precarietat laboral. Al mateix temps servir-se d’això per desfer-se d’elements combatius.

La memòria obrera recent de l’empresa Telefònica recorda la quantitat de treballadors que van renunciar a prejubilacions daurades amb les que l’empresa pretenia comprar el seu silenci, sindicalistes incorruptibles que no donarien el seu braç a tòrcer davant d’una injustícia, com els companys que avui segueixen en vaga de fam. I així ho recollia en Laurentino en el seu parlament durant l’acte per la vaga general del passat 14 de novembre: “No us estem entregant als joves el que mereixeu, el meu lloc de treball no el vaig conquerir jo, me’l van donar els meus anteriors, i jo ara tinc el deure d’entregar-vos-el en les millors condicions”. O l’Alberto, un altre dels vaguistes de fam, en una entrevista per El Periódico es preguntava “Quin llegat deixarem als nostres fills? L’iPhone 5?” destacant la necessitat de recuperar valors com la solidaritat i la desobediència en front les injustícies.

Des del 5 de novembre, quan els cinc treballadors de Telefònica, entre ells en Marcos, van iniciar una vaga de fam per la seva readmissió i contra la reforma laboral, les mostres de solidaritat i recolzament no han deixat d’arribar per tot arreu. L’11 de novembre es celebrava una jornada de recolzament amb la programació de concerts, activitats infantils, dinar popular, xerrades i debats en un Ateneu de Nou Barris (Barcelona) que es va quedar petit per acollir a les aproximadament mil persones que es van apropar solidaritzant-se amb la lluita. La xerrada central, un autèntic programa de luxe, va comptar amb la participació d’Ada Colau, una de les cares visibles de la imprescindible Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Teresa Forcades, la mediàtica monja benedictina coneguda per les seves crítiques a la industria farmacèutica, i Elena Idoate, economista del seminari d’economia crítica Taifa, tres dones incontestables que van comptar amb una audiència de ple fins a la bandera.

A partir d’aquest dia les accions s’han repetit i seria quilomètric intentar recollir-les exhaustivament. Concentracions, flashmobs i actes de recolzament a diversos llocs de la ciutat, innumerables visites de representants sindicals com Diego Cañamero del SAT, conegut per les recent accions expropiant supermercats a Andalusia juntament amb Sánchez Gordillo per denunciar la pauperització de les classes populars o altres com CGT, la IAC i la COS, representants polítics de diversos partits d’esquerres com ERC, IU, ICV, EUiA i la CUP, candidats a les eleccions autonòmiques catalanes com Joan Herrera o David Fernàndez, personalitats com el futbolista Oleguer Presas, diputats del congrés com Sabino Cuadra, cantants i figures notables del món de la cultura com Lluís Llach, persones rellevants dels moviments socials com els economistes Arcadi Oliveres o Miren Etxezarreta i entitats de tot el territori. Inclús el líder del partit grec Syriza, Alexis Tsipras, els ha visitat en el seu pas per Barcelona. A les xarxes socials s’ha comprovat també la solidaritat anònima de milers de persones. El dissabte 10 de novembre l’etiqueta #MovistarNosFunde va ser trending topic europeu i el dimarts 20 de novembre #MovistarNosMata ho va ser a nivell estatal.

Aquesta onada de solidaritat, que parteix de la comprensió de la injustícia que suposa privar a un treballador del seu mitja de vida pel simple fet d’haver estat malalt o pel seu compromís sindical, totes les persones que recolzen la lluita dels vaguistes de fam de Telefònica perquè entenen que la única via contra les injustícies és l’ús de la legítima desobediència civil, aquest tsunami de solidaritat inqüestionable ha permès trencar el silenci mediàtic dels primers dies. Telefònica destina prop de 130 milions d’euros a publicitat. Després d’una breu nota a El Periódico digital anunciant l’inici de l’acció es va fer difícil trobar notícies sobre el tema fins ben avançada la vaga de fam. Però després de la vaga general del 14 de novembre han aparegut en la majoria de mitjans de comunicació de masses rellevants. Han cobert la vaga de fam des de televisions públiques com TV3 fins a diaris com El País o El Periódico, en algun cas dedicant diverses notícies, columnes i entrevistes per poder informar a la opinió pública d’un succés certament excepcional i dramàtic com aquest.

Tot això redueix a una insignificant mota de pols l’article de Miguel Ángel Uriondo, crític amb la campanya iniciada a Twitter contra Movistar com a denúncia de la vaga de fam, titulat “Movistar y el chantaje social”. Certament la crítica d’Uriondo no mereix massa comentari després de les grans mostres de solidaritat aquí exposades. Al cap i a la fi, si aquestes etiquetes contra Movistar han esdevingut trending topic és perquè milers de persones lliurement han donat recolzament a la iniciativa. Com tampoc mereix cap pèrdua de temps la insinuació que fa sobre l’ús de la vaga de fam per a una possible campanya de promoció d’un disc musical que Marcos Andrés està realitzant, comentari que em sembla d’una baixesa moral indescriptible. Com si els treballadors ens veiéssim reduïts a la única tasca de produir beneficis pel capital com a mitjà per viure i a sobre no poguéssim gaudir de passions allunyades del món laboral. No ho vull atribuir a la mala fe sinó a la desinformació o a la consulta d’una versió parcial i interessada. En aquest cas seran criteris periodístics els que determinin la bona o mala praxis d’Uriondo.

En canvi, no puc deixar passar l’oportunitat que el seu article ens brinda per reflexionar sobre la vaga de fam i la lluita laboral. Dues de les tesis de l’anomenat article són que l’actuació de l’empresa és legal i que la indemnització de 120.000€ és més que suficient per cobrir, en cas que s’hagi produït, la injustícia.

Si s’hagués de resumir en una paraula el que representa aquesta lluita aquesta paraula seria “dignitat”. I la dignitat no té preu per molt que s’obstinin en veure el món a través del prisma neoclàssic del homo economicus i el seu individualisme metodològic. Ni 120.000, ni mig milió ni 100 milions d’euros poden comprar l’acomiadament de Marcos Andrés. Pensar que totes les nostres accions s’emprenen per rebre a canvi una recompensa monetària o material és la base de l’escala de valors que imposa la ideologia dominant. Per això apareixen sorpresos economistes ortodoxos quan la seva equació no quadra. Pensar que Marcos i la resta posen en perill la seva salut per obtenir més o menys euros podria qualificar-se d’insult. Aquí s’està parlant de la dignitat i de la solidaritat, de tenir un projecte social transformador que es comença a construir en la pràctica quotidiana com pot ser la lluita als nostres llocs de treball. Del que es tracta és de defensar uns drets aconseguits després de molts anys de resistència i lluita rere els quals han perdut la vida milers i milers de treballadors que es van aixecar en front de la injustícia.

La història està plagada de resistències i lluites contra l’ordre “legal” establert, per no dir que és el motor del seu avenç, parafrasejant la cèlebre frase de Marx: “La història és la història de la lluita de classes”. Des d’Espàrtac fins a la PAH, passant per la història dels aixecaments populars d’arrel camperola contra la figura del senyor feudal, la història del moviment obrer, des del ludisme i l’utopisme fins la internacional comunista, la lluita pel sufragi universal, pel dret de vot de les dones, per les lluites antiimperialistes del tercer món i les seves revolucions d’independència, la lluita pels drets civils de les minories ètniques o sexuals, etc. És impossible nomenar aquí els personatges més rellevants des del capità Swing, fins Rosa Parks, passant pel Che, Gandhi, Mandela, Khaled, etc. Totes aquestes lluites, entre elles a vegades inconnexes, tenen en comú que es van produir com a resposta a un ordre establert que podia ser legal a ulls i pràctiques de les classes dominants però que no era acceptable des d’un punt de vista ètic ni legitimat pel poble. Tots aquests capítols han estat jutjats per la història. I si no s’haguessin produït encara estaríem sota l’esclavisme. En front d’una injustícia, oposar-s’hi no és només legítim sinó que és una obligació moral. I certament el que està succeint a Telefònica és injust.

Tot aquest al·legat sobre la dignitat, la solidaritat i la responsabilitat ciutadana contra les injustícies pot semblar molt abstracte. Molts el titllaran de pamfletari. Però no estem, ni de bon tros, tractant qüestions teòriques. El 45% dels treballadors renuncia a la baixa mèdica per temor a ser acomiadat, quan abans de la crisi era de l’11%, segons informa Europa Press. Qualsevol expert laboralista, al menys sota estàndards europeus, conclouria que això no només és nefast per la salut dels treballadors sinó que a mig termini és negatiu per l’empresa perquè reduiria el que s’acostuma a anomenar productivitat, tot i que poques vegades la defineixin. I aquest és només un exemple actual a afegir a la primera conseqüència de la reforma laboral que ha estat contribuir a l’augment de l’atur i la reducció dels salaris, reduint el poder adquisitiu dels consumidors i com a resultat els ingressos empresarials.

Mentre tanco aquest apunt m’assabento de l’hospitalització d’un dels treballadors en vaga de fam en el seu dia 17. Cal redirigir aquesta lluita per a que Telefònica vegi lo perjudicial que és seguir portant a terme pràctiques inhumanes com l’acomiadament per baixes mèdiques, i l’acomiadament massiu que suposarà l’ERO, tot i obtenir quantiosos beneficis i ser una empresa rentable. Cal buscar la identificació d’aquesta lluita amb els milers d’usuaris de Movistar i preguntar-los si estan disposats a que els seus diners serveixin per perpetuar aquesta injustícia. La solidaritat ens dona alè però a ells només els preocupa les seves retribucions.