Anwar Shaikh: Teories del comerç internacional

Teorias del comercio internacional. Maia EditoresTraducció de la INTRODUCCIÓ d’Anwar Shaikh: Teorías del comercio internacional, trad. Diego Guerrero, Maia Editores, Madrid, 2009.

Aquest  llibre[1] reprodueix, bàsicament, el contingut de dos articles publicats el 1978-1979, als que s’ha afegit ara un apèndix numèric, fins ara inèdit, sobre fluxos de valor i intercanvi desigual. En aquell moment, l’economia heterodoxa estava dominada, des de feia molt temps, per la idea que l’oligopoli i el monopoli eren dos trets essencials del capitalisme modern. El treball pioner d’Arghiri Emmanuel, Unequal Exchange (1972)[2], va fer que es parés de nou atenció al paper de la competència internacional. El seu capítol sisè sobre els “costos comparatius” exposava la forma en que David Ricardo passava de les lleis de la competència en l’interior d’un país a les lleis de la competència entre països. En el primer cas, els costos reals regulaven els preus relatius. Però, en el segon cas, abandonà aquesta clàssica connexió perquè suposava que els preus relatius internacionals (els termes de l’intercanvi) desenvolupaven una funció completament diferent: suposadament, es modifiquen lliurement fins que el comerç entre dos països qualssevol, amb independència de la seva dotació de factors, queda equilibrat. Això significava que els termes d’intercanvi no podien venir regulats al mateix temps pels costos reals relatius. Aquest és el principi ricardià dels costos comparatius, que des de llavors ha dominat la teoria del comerç internacional.

Tant la competència nacional com internacional es basen en les accions d’empreses maximitzadores de benefici. Per tant, com poden aquestes donar lloc a principis diferents de determinació dels preus, depenent de si es tracta de competència interior d’un país, o entre països diferents? Dins d’un país, els preus es determinen pels costos reals, i en la guerra competitiva les condicions de producció més barates s’imposen a les condicions de producció més cares, i les regions més barates s’expandeixen a costa de les més cares. Emmanuel assenyala que el tractament que fa Ricardo del comerç internacional comença exactament igual: al principi, el país amb menors costos reals venç al més car. Consegüentment, el primer gaudeix d’un excedent comercial mentre que el segon pateix un dèficit que deurà cobrir exportant la corresponent quantitat de diners al seu creditor, el país amb superàvit. Però llavors, segons Ricardo, el funcionament automàtic de la teoria quantitativa del diner (el mecanisme del Flux de diner metàl·lic, o specie-flow, de Hume) ho inverteix tot. Suposadament, l’afluència de diner al país amb superàvit eleva els preus, erosionant la seva competitivitat internacional; mentre que la sortida de diner des del país deficitari fa baixar els seus preus, reforçant la seva posició competitiva. Com el procés es desencadena per l’equilibri comercial entre els dos països, no s’aturarà fins que el comerç s’equilibri[3]. Al final, dos països que partien amb una capacitat competitiva diferent acaben sent, automàticament i en tant que segueixen creient en el funcionament del lliure comerç, tant competitius l’un com l’altre.

Emmanuel ressalta que “el propi mecanisme de funcionament del [principi dels costos comparatius] no és altre que el dels preus i el diner”[4]. El propi Ricardo fou clar en aquest punt, però després es va centrar en els guanys que obtenien del comerç dos països quan aquest ja es regula pels costos comparatius. Des de llavors, la teoria ortodoxa del comerç s’ha dedicat a això mateix, centrant-se sempre en la proposició normativa que un país es beneficiarà del comerç si s’ajusta al principi dels costos comparatius. Per suposat, aquest es irrellevant si no existeix algun mecanisme que porti les empreses maximitzadores de benefici d’ambdós països a comportar-se segons l’anomenat principi. Per això, el que va captar la meva atenció va ser el paper de la teoria del diner en aquest procés, perquè era conscient que Marx i molts altres economistes van ser molt crítics amb la teoria quantitativa del diner[5]. Així fou com vaig arribar a preguntar-me on es trobaria l’argument corresponent en Marx, com estaria construït i quines conseqüències podria tenir per la competència internacional. En segon lloc, com es que Emmanuel acceptava també, com la majoria dels autors heterodoxos, la llei ricardiana de l’avantatge comparatiu com el principi operatiu del comerç internacional?

El rebuig de la teoria quantitativa del diner per part de Marx condueix a una teoria dels preus internacionals diferent de la de Ricardo. Pensi’s en el punt de partida de l’exemple de Ricardo, en el que el país més barat pren avantatge al principi en relació amb el més car. Com ja s’ha dit, un país amb dèficit comercial ha de cobrir-lo amb una sortida de diners cap al país amb superàvit. En aquest punt, Ricardo invoca la teoria quantitativa del diner, argumentant que els preus pujaran en el país amb superàvit i baixaran en el país amb dèficit. Marx té una opinió molt diferent al respecte. “És un vell disbarat”, diu, afirmar que un augment de la quantitat de diner en un país fa augmentar els seus preus. Al contrari, augmentarà la liquiditat i, per tant, això farà baixar els tipus d’interès[6]. Harrod fa la mateixa afirmació[7]. Qualsevol diferència competitiva inicial, i el consegüent desequilibri comercial, entre els socis comercials perduraran, sense que els nivells de preus es vegin afectats. Al mateix temps, l’arribada de diners al país amb superàvit farà baixar els seus tipus d’interès, mentre que la sortida de diners del país deficitari augmentarà els seus tipus d’interès.

La meva primera incursió en la teoria del comerç fou seguida d’altres publicacions sobre el mateix tema, totes es troben en la meva pàgina web. Només discutirem aquí algunes. “The laws of international exchange” (1980)[8] és una versió condensada dels dos articles en que es basa aquest llibre, i inclou una detallada anàlisi dels tractaments moderns de la llei dels costos comparatius (com la teoria neoclàssica, que a més suposa la plena ocupació), una presentació més formalitzada de l’anàlisi ricardiana dels preus relatius i un estudi més ampli del paper dels fluxs d’inversió directa en els diferents enfocaments del comerç internacional. “Free Trade, Unemployment, and Economic Policy” (1995)[9] generalitza la meva tesi sobre les lleis del lliure comerç abordant tant el cas dels tipus de canvi fixes com els flexibles. El punt central de la doctrina dels costos comparatius és que suposa que el tipus de canvi real (els termes d’intercanvi) varia automàticament fins que fa possible un equilibri comercial entre dos països qualssevol. Amb tipus de canvi fixes, el pes de l’ajustament recau suposadament sobre els nivells nacionals de preus, mentre que en un règim de tipus de canvi flexible recau sobre el tipus de canvi nominal. Però les dades empíriques mostren que lo normal són els desequilibris persistents. Aquesta discrepància entre la teoria i els fets ha portat a molts economistes a desviar la seva atenció cap a models a “curt termini”, o a introduir en la teoria de la competència diverses “imperfeccions”, amb l’esperança d’explicar els resultats que es donen a la pràctica. Per la meva part, he formalitzat un enfocament diferent, basat en la teoria de la competència real (que és quelcom diferent de la competència “perfecta”), que conclou que els termes d’intercanvi entre dos països estan regulats pels costos laborals unitaris reals (verticalment integrats) relatius, de les exportacions i les importacions respectivament. Això té varies conseqüències. Com els costos relatius reals estan determinats per salaris i condicions de producció locals, els termes d’intercanvi ja no poden variar lliurement fins que desapareguin els desequilibris comercials: no poden servir a dos amos alhora. Per consegüent, lo normal serà que hi hagi dèficits i superàvits comercials estructurals. Estant el tipus de canvi real fixat pels costos reals relatius, el tipus de canvi nominal a llarg termini variarà directament amb els costos reals relatius, i inversament amb els nivells relatius dels índexs nacionals de preus. Per tant, el tipus de canvi nominal es depreciarà si la posició competitiva d’un país millora degut a una caiguda en els seus costos reals relatius, estant donat tot el demés. Si la taxa d’inflació d’un país és similar a la dels seus socis comercials, els moviments del seu tipus de canvi nominal estaran dominats pels moviments dels seus costos reals relatius. Però com aquests només poden variar dins d’un marge limitat, quan un país pateix taxes d’inflació relativament altes, el seu tipus de canvi nominal es depreciarà quasi proporcionalment a la seva taxa d’inflació. Aquests dos casos diferents expliquen per què la hipòtesi de la Paritat del Poder Adquisitiu (PPP, o Purchasing Power Parity), que sosté que els tipus de canvi nominals varien inversament als nivells relatius de preus, no funciona amb baixes taxes d’inflació, tot i que sembli fer-ho quan dites taxes són altes[10]. L’última conseqüència d’aquest enfocament es que els dèficits comercials persistents només es poden eliminar millorant la productivitat dels sectors exportadors i dels sectors que competeixen amb les importacions. Tot això contrasta radicalment amb la teoria estàndard, segons la qual el lliure comerç farà que, a llarg termini, tots els països acabin sent igual de competitius.

En “Explaining Long-Term Exchange Rate Behavior in the United States and Japan”, autoria del qual comparteixo amb Rania Antonopoulos[11], s’examina empíricament la meva teoria dels tipus de canvi reals, en els casos d’Estats Units i Japó. Comencem mostrant que els desequilibris comercials en ambdós països són persistents. Llavors mostrem que la Paritat de Poder Adquisitiu no funciona empíricament en països amb baixes taxes d’inflació com són els EUA i el Japó, tot i que sembla que sí ho faci en països amb elevada inflació. Com ja s’ha dit, els tres resultats són coherents amb la meva teoria. A continuació, desenvoluparem una versió més concreta de la meva teoria que permet distingir entre bens comerciables i no comerciables, a l’hora que utilitza dades empíriques de costos laborals directes unitaris com aproximació dels verticalment integrats, que són teòricament preferibles. Sobre aquesta base, mesurem els costos laborals unitaris relatius dels EUA i el Japó i demostrem que, en efecte, funciona com centres de gravetat dels corresponents tipus de canvi reals. Seguidament, provem un model economètric senzill en el que el tipus de canvi real és una funció dels costos laborals unitaris reals i del diferencial de tipus d’interès entre un país i els seus socis comercials (sent aquest últim una aproximació dels fluxs de capital que neixen del desequilibri), i mostrem que funcionen molt bé.

Real Exchange Rates and the International Mobility of Capital” (Shaikh, 1999)[12] és la versió més formal dels meus plantejaments, exposada en termes d’un model amb dos sectors i dos països en el que les taxes de guanys s’igualen entre països. En aquestes condicions, els termes de l’intercanvi internacional estan determinats per qualsevol conjunt de tecnologies i salaris reals nacionals. Malgrat aquestes dos últimes variables es veuen afectades pel comerç, en general no estan determinades per ell. Consegüentment, els termes d’intercanvi seran relativament inflexibles i existiran normalment dèficits i superàvits comercials. També demostro que la meva teoria serveix per explicar la Llei de Thirlwall sense necessitat de suposar que el comerç està equilibrat (com fa ell, en contra de l’evidència disponible).

Més recentment, en “Globalization and the myth of free trade” (Shaikh, 2007)[13] i “The economic mythology of neoliberalism” (Shaikh, 2005)[14], he dirigit l’atenció a la recent onada de globalització i la ideologia neoliberal que la sosté. La interpretació oficial de l’Organització Mundial de Comerç, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, és que la millor manera d’elevar els nivells de vida globals consisteix en obrir tots els mercats nacionals a la competència internacional. Això és així perquè la teoria ortodoxa afirma que el lliure comerç beneficia mútuament a tots els socis comercials. Des d’aquest punt de vista, aquest desitjable resultat es veu obstaculitzat per culpa d’institucions “hostils al mercat” i de pràctiques socials que restringeixen la competència i inhibeixen l’eficiència dels mercats. Alguns crítics neguen aquestes conclusions argumentant que la teoria ortodoxa és inaplicable a un món real caracteritzat per oligopolis i monopolis. La resposta convencional és que l’apertura dels mercats i l’establiment d’institucions “no hostils al mercat” augmentaran el grau de competència i elevaran l’eficiència dels mercats. Altres crítics assenyalen que els països desenvolupats van evitar curosament el lliure comerç i les polítiques neoliberals quan eren ells els que estaven ascendint per l’escala de l’èxit (Chang, 2002)[15]. Però els defensors del lliure comerç no volen saber res d’aquest fet històric i insisteixen en que, en qualsevol cas, el lliure comerç és, avui en dia, el camí més rellevant cap a la salvació econòmica. Des del meu punt de vista, és sorprenent que ambdues parts acceptin la teoria estàndard del lliure comerç com una anàlisi vàlida de la competència internacional. Jo defenso que és la pròpia competència, i no la seva absència, la que produeix desenvolupament desigual i desigualtat a escala mundial. En darrer terme, la competència entre els països funciona igual que en l’interior d’un país: afavorint el competitivament fort, a costa del dèbil. Aquesta és la raó que, històricament, països desenvolupats com el Regne Unit, els EUA, el Japó o Corea del Sud protegissin les seves industries clau fins que van ser competitius a escala mundial: van entendre molt bé com funcionava el lliure comerç. Des d’aquest mateix punt de vista, també es poden explicar els autèntics resultats de l’actual liberalització comercial, com l’èxit del creixement orientat a l’exportació, basat sovint en un comerç selectiu i en polítiques d’industrialització.

Encara que aquests treballs es centren en les diferències entre les teories del lliure comerç basat en els costos absoluts i les basades en els costos relatius, hi ha una altra distinció similar que cal fer entre la teoria clàssica de la competència real i la teoria neoclàssica de la competència perfecta. Des d’aquest punt de vista, no és necessari ni suficient passar de la competència perfecta a la “imperfecta”. La contraposició apropiada és entre la competència real i la competència perfecta, amb les seves diferents interpretacions de les condicions actuals i el diferent paper que concedeixen al poder de monopoli. Bona part del meu treball s’ha dirigit a desenvolupar una teoria de la competència real i la seva aplicació als preus relatius, als tipus d’interès, als preus dels bons i les accions i, per suposat, als tipus de canvi. L’origen d’aquest projecte és una concepció diferent de com funcionen els mercats, i de per què els periòdics booms i les crisis subsegüents són part normal de la mateixa història. La crisi econòmica internacional actual, que encara està en els seus inicis, ens recorda amb tota la seva força que insistir en que els mercats són perfectes no els converteix en perfectes. El capitalisme funciona segons la seva pròpia lògica, contradient inclús, periòdicament, els seus seguidors més entusiastes. Així és com cal llegir aquest llibre, com un intent d’entendre com funciona realment el sistema capitalista, i no com una mera exposició de la història del pensament econòmic.


[1] Desitjo donar les gràcies a Robert Heilbroner, Edward Nell, Adolph Lowe, John Weeks i Michael Zweig pel seu recolzament i estímul en relació amb aquest projecte. A més, el difunt Arthur Felber-baum em va fer valuosos comentaris i crítiques i em va oferir la seva ajuda entusiasta. Per últim, vull agrair a Javier Iguíñiz les útils discussions que vam tenir sobre l’apartat de les transferències de valor. La seva pròpia tesi doctoral (New School for Social Research, 1980) suposa una valuosa contribució a aquest debat.

[2] Arghiri Emmanuel, Unequal Exchange: A Study in the Imperialism of Trade, Nueva York, Monthly Review Press, 1972. [Entre claudàtors es donarà la referència de l’edició castellana, si existeix, del llibre que cita l’autor; en aquest cas, es tracta de Arghiri Emmanuel, El intercambio desigual (Ensayo sobre los antagonismos en las relaciones econòmicas internacionales), trad. Jorge E. Navarrete i Sergio Fernández Bravo, Siglo XXI, Madrid, 1973 (1a edició, Mèxic 1972), 472 pp.; aquesta edició recull una discussió de l’autor amb Charles Bettlheim. N. del T. (de l’original castellà que aquí traduïm al català)]

[3] Emmanuel, 1972, pp. 240-243.

[4] Ibid., p. 243.

[5] Emmanuel menciona que la tesi doctoral de Bertrand Nogaro critica el principi ricardià de l’avantatge comparatiu per dependre de la teoria quantitativa del diner. Emmanuel rebutja aquesta línia d’atac com irrellevant, perquè pensa que es podria obtenir el mateix resultat, alternativament, mitjançant “el flux i reflux de les… rendes” (Emmanuel, 1972, pp. viii-ix). Pel que sembla, en aquest punt estic seguint l’estela de Nogaro.

[6] Karl Marx, 1967 (1894), Capital, vol. 3, Nova York, International Publishers, capítol XXXIV, p. 551 [Karl Marx, El capital. Crítica de la Economía Política, llibre III, Madrid, Siglo XXI, 1979 (3 volums)].

[7] Roy F. Harrod, 1933, International Economics, Chicago, University of Chicago Press, p. 53 [Roy F. Harrod, Economía Internacional, Sociedad de Estudios y Publicaciones, Madrid, 1963].

[8] Anwar Shaikh, “The Law of International Exchange”, en E. J. Nell (ed.), Growth, Profits and Property: Essays in the Revival of Political Economy, Cambridge University Press, 1980, pp.204-235.

[9] Anwar Shaikh, “Free Trade, Unemployment and Economic Policy”, en J. Eatwell (ed.), Global Unemployment, Armonk, Nova York, M. E. Sharpe, 1995.

[10] R. J. Barro, Macroeconomics, Nova York, John Wiley and Sons, 1984, p. 524, Taula 520-524 [Robert J. Barro, Macroeconomía, Alianza, Madrid, 1991]; J. A. Frenkel, “A Monetary Approach to the Exchange Rate: Doctrinal Aspects and Empirical Evidence”, a J. A. Frenkel i Harry G. Johnson (eds.), The Economics of Exchange Rates, Massachussets, Addison-Wesley, 1978.

[11] Anwar Shaikh i Rania Antonopoulos, “Explaining Long-Term Exchange Rate Behavior in the United States and Japan”, Working paper, Annandale-on-Hudson, The Levy Economics Institute of Bard College, 1998, pp. 1-15.

[12] Anwar Shaikh, “Real Exchange Rates and the International Mobility of Capital”, Working paper, Annandale-on-Hudson, The Levy Economics Institute of Bard College, 1999, pp. 1-21 [Anwar Sahikh, “Los tipos de cambio reales y los movimientos internacionales de capital”, a Diego Guerrero (ed.), Macroeconomía y crisis mundial, Madrid, Trotta, pp. 93-118].

[13] Anwar Shaikh, “Globalization and the Myth of Free Trade”, a A. Shaikh, Globalization and the Myth of Free Trade, Londres, Routledge, 2007, pp. 50-68. Traducció castellana aquí: La globalización y el mito del libre comercio.

[14] Anwar Shaikh, “The Economic Mythology of Neoliberalism”, a A. Saad-Fliho I D. Johnston, Neo-Liberalism: A Critical Reader, Londres, Pluto Press, 2005, pp. 41-49.

[15] Ha-Joon Chang, Kicking Away the Ladder: Development Strategy in Historical Perspective, Londres, Anthem Press, 2002 [Ha-Joon Chang, Retirar la escalera: la estrategia del desarrollo en perspectiva histórica, trad. Mónica Salomón, Madrid, La Catarata, 2004]. [Conferència de Chang sobre el seu llibre (en castellà) aquí: Patada a la escalera: La verdadera historia del libre comercio].