Sortir de l’euro: sí o no?

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Article publicat originalment el 19/06/2013 al Setmanari La Directa. Il·lustració de Roger Pelaez del Maximum Clatellot.

Els darrers mesos s’ha produït un interessant debat econòmic sobre la sortida o permanència de l’euro com a part d’un possible programa alternatiu de sortida de la crisi des de l’esquerra. En aquest article apuntarem alguna idea sobre perquè, tot i l’interès pel camp de l’economia crítica, es tracta d’un debat estèril des d’un punt de vista polític i social. Si ho analitzem situant el debat en l’actual conjuntura de crisi capitalista i destrucció de l’Estat de benestar arreu d’Europa, no podem deixar de creure que es tracta, si més no, d’un tema secundari pels interessos de les classes populars i la construcció d’una alternativa progressista capaç de frenar l’agressió contra la democràcia que està portant a terme el capital.

La majoria d’economistes crítics que actualment s’oposen a una hipotètica sortida de l’euro, al menys en l’actual conjuntura econòmica i correlació de forces, es van oposar en el seu moment a la integració en la moneda única i han criticat el projecte de la UE tal i com s’ha construït. Considero que aquesta és la posició adequada perquè els aspectes positius que ens donaria una moneda pròpia fora de l’euro són pràcticament irrellevants en front del efectes negatius que això comportaria, repeteixo, en l’actual conjuntura. Recuperar la sobirania en política monetària permetria realitzar devaluacions de la nova moneda per abaratir les exportacions augmentant ,així, la seva competitivitat. Aquest és un dels arguments defensats pels partidaris d’abandonar l’euro. Ara bé, la competitivitat d’una economia no només depèn dels preus de les exportacions sinó que hi ha múltiples factors que tenen més a veure amb l’estructura productiva del país i el model de comerç internacional que es vulgui desenvolupar. L’economista Joaquin Arriola ha comparat l’efecte del tipus de canvi sobre les exportacions les darreres dècades per concloure que la relació i l’efecte de les devaluacions en les exportacions és menor per l’economia de l’Estat espanyol.

El nivell d’integració econòmica al que s’ha arribat durant la fase de globalització neoliberal, on un dels grans protagonistes ha estat l’espai europeu i l’euro, fa que sigui impossible pensar en plantejaments que potser fa quinze anys haurien funcionat. Actualment, tornar a una moneda menor com seria la pesseta podria tenir conseqüències financeres greus per la vulnerabilitat d’aquesta a atacs especulatius. Tot plegat caldria lligar-ho amb la qüestió del deute públic, actualment nominat en euros. Un deute que, necessàriament, hauria de declarar-se il·legítim i que ens hauríem de negar-nos a pagar en un moment de creixent fractura social on s’està prioritzant el pagament dels seus interessos a costa de retallades en drets i serveis públics. Si s’aconseguís una correlació de forces favorable, el repudi del deute hauria de ser un dels pilars sobre els quals construir aquest programa econòmic alternatiu.

El debat sobre el procés de sortida de l’euro i els seus efectes pot semblar atractiu a molts economistes crítics –i no tant crítics–, però és del tot secundari per les actuals lluites realment existents, en un moment on la prioritat és defensar els drets socials i la minsa democràcia. L’actual preocupació de les classes populars catalanes i d’arreu d’Europa és frenar el cop que estan suposant les retallades i les contrareformes que per via legislativa estan deteriorant les pensions, el dret laboral i les constitucions filles de la lluita dels moviment obrer i social del segle XX.

La polèmica sobre la sortida de l’euro recorda la discussió que Marx tingué amb els proudhonians de l’època, reflectida als seus esborranys preparatoris de El capital, els Elements fonamentals per a la crítica de l’economia política de 1857-1858, més coneguts com els Grundrisse. Darimon, deixeble de Proudhon, criticava l’actuació del Banc de França que donava prioritat als metalls com l’or o la plata en la circulació i l’intercanvi. Darimon reivindicava la fi del monopoli sobre el diner del banc central i el control monetari com a mitjà per acabar amb la crisi que estava provocant una sortida important de reserves per cobrir el dèficit comercial del país. Marx responia quelcom aplicable avui fil per randa als defensors de la sortida de l’euro com solució a la crisi: “¿És possible revolucionar les relacions de producció existents i les relacions de distribució a elles corresponents mitjançant una transformació de l’instrument de circulació?”. Enrique Dussel, comentador dels Grundrisse, respon amb Marx que la qüestió no es situa –com pensen els proudhonians (o els partidaris de sortir de l’euro, fent un paral·lelisme)–, en la necessitat de crear un nou sistema bancari (o una nova moneda) que abolís els fons en metall (o l’euro). La qüestió fonamental és crear noves condicions productives i comercials, especialment en front d’una estructura productiva mancada de model. Amb tot, no voldríem negar la importància de les finances i el diner, però el que no podem perdre mai de vista és la connexió interna que existeix entre la producció, la distribució i la circulació.

Els plantejaments de sortida de l’euro pretenen adreçar els problemes derivats de la pertinença a l’espai euro. Però atacant els seus efectes deixem intactes els elements que en són causants. El capitalisme actua com una totalitat que s’expandeix cada vegada a més àmbits de la vida. Les privatitzacions, retallades, atur i caiguda salarial són els fenòmens que permeten aquesta expansió i que creiem prioritaris defensar. Si el projecte de democràcia radical que comenci per defensar aquests eixos té cabuda o no dins del sistema euro serà quelcom a plantejar-se molt més endavant.