L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada

Ressenya publicada originalment en castellà el juny de 2013 a la Revista de economía crítica núm. 15.

L’hora dels voltors no és “un altre llibre sobre la crisi”. Com veurem a continuació, es desmarca clara i intencionadament tant dels habituals texts de divulgació econòmica com de les obres acadèmiques que han tractat la crisi actual. L’hora dels voltors és un llibre pensat per a un públic no especialitzat, amb una intenció pedagògica com el subtítol indica: La crisi explicada a una ciutadania estafada. No es tracta d’un llibre d’economia a l’ús sinó d’una autèntica eina, necessària per entendre que està passant amb l’embolic de la crisi i útil per actuar en el procés de construcció d’una alternativa política i social tal com indica l’autor.

L’originalitat de L’hora dels voltors s’observa en la pretensió d’explicar l’economia des de i per a les classes populars. Busqueta és un exemple del que Karl Marx reivindicava pels filòsofs en l’última de les seves cèlebres Tesis sobre Feuerbach: “Els filòsofs tant sols han interpretat el món; ara la qüestió és canviar-lo”. Efectivament, de què ens serveixen les ciències socials si no és per transformar el món més enllà d’interpretar-lo? En el cas de l’economia caldria afegir també per interpretar-lo rigorosament, mancança central de l’escola neoclàssica hegemònica. Una de les premisses més importants és que puguem entendre com funciona la societat com a primer pas per transformar-la. D’aquí emana la voluntat pedagògica que porta a l’autor, en l’obsessió per explicar l’economia de forma senzilla, a utilitzar a vegades un estil més propi del llenguatge oral.

Aquesta no és una qüestió menor observant les dificultat per entendre el que succeeix amb les que es troben els neòfits en economia, és a dir, la majoria de la població. Una població afectada per la crisi, estafada per un sistema que mai va complir la part del contracte que se li suposava. Una ciutadania que ha estat enganyada per suposats experts que van resultar ser professionals del robatori. Una opinió pública desemparada per uns mitjans de comunicació que han jugat i juguen a desinformar amagant realitats ben òbvies darrere de titulars deliberadament complicats. Contra tot això, L’hora dels voltors és un antídot, i ens sembla una eina de gran utilitat per entendre en termes senzills la crisi actual i la història recent del capitalisme.

Aquest dispositiu didàctic es converteix en una de les virtuts del text quan, com Busqueta aconsegueix, es combina amb rigor i honestedat. Per una banda celebrem el rigor en l’ús explícit que fa l’autor d’un aparell teòric de base marxista. Els seus plantejaments entronquen amb l’actual tradició de marxisme revitalitzat que tanta falta ens fa, reviscut a la llum d’aquesta crisi i en mans d’una generació d’estudiosos que en molts casos no han conegut el dogmatisme d’èpoques passades. Al mateix temps, Busqueta aconsegueix estendre ponts amb qüestions tant importants com l’ecologia i apunta la necessitat de no relegar a un segon plànol el combat contra el patriarcat.

Per altra banda, la honestedat de l’autor s’evidencia des de les primeres pàgines. Fuig de la falsa objectivitat que s’arroguen els suposats experts, reconeixent en quin constat de la barricada es troba, des de quin paradigma ideològic analitza la societat i amb quins objectius escriu (15):

“Aquest no és un llibre acadèmic. És un llibre que s’escriu des de la barricada de la lluita quotidiana. És un llibre en el qual el cap ha hagut de fer un esforç molt gran per controlar les vísceres. Es fa difícil controlar-se, ser políticament correcte, davant una realitat tan dramàtica […]. És un llibre que s’escriu amb les ungles i les dents. A mossegades. Que davant la indústria acadèmica i mediàtica de la justificació del capitalisme de l’ajust i les retallades, pretén donar arguments, idees i raons a totes aquelles persones que diàriament intenten combatre el sense sentit en què avui vivim.

En resum, l’autor proposa una explicació senzilla de l’economia i la crisi, sense mancar el rigor i una càrrega ideològica que acabarà enfortint el que considera una sèrie d’idees per l’acció política.

El primer capítol es planteja el que serà una premissa metodològica per analitzar la història antecedent i recent de la crisi. “Serà en el funcionament del capitalisme on haurem de cercar les causes profundes que ens portin a entendre com s’ha arribat a aquesta situació” (17). És en la pròpia dinàmica endògena d’acumulació del capital on devem apuntar per veure com esclaten les contradiccions d’aquest procés i què succeeix en les crisis.

L’autor ens proposa, per començar, “mirar la bèstia de fit a fit” i ens detalla una sèrie de dades documentades per organismes internacionals en les que es pot contrastar els desastres humans del capitalisme i la incompatibilitat d’aquest model amb qualsevol aspiració de democràcia. No oblida el punt de vista ecològic però l’aborda des d’una perspectiva sistèmica, quelcom que molts treballs de referència en aquest camp, com les propostes del decreixement, no han considerat: “No es tracta de plantejar que les persones que habiten una part del món, amb el seu consum desmesurat, siguin les responsables de la insuficiència material de les altres tres quartes parts. […] El que s’ha de posar sobre la taula és el model de funcionament de la societat en el qual l’estàndard d’èxit no pot ser generalitzable, a escala planetària, per la manca de recursos materials” (25).

Una elemental descripció del procés de circulació propi del capitalisme servirà per senyalar dues relacions fonamentals de la nostra societat: la propietat privada i l’explotació (31). L’Estat apareix com la institució garant d’aquestes relacions, legitimador de l’ordre social i repressor quan la ideologia no aconsegueix convèncer els perjudicats per la crisi i el sistema (35-36). El mercat és la institució encarregada de l’assignació dels recursos, i la competència i persecució del benefici privat el motor de la societat (40). L’expansió geogràfica i consolidació del capitalisme a escala mundial és un procés seminal d’aquest sistema expansiu i depredador per naturalesa (41).

A aquesta realitat no s’ha arribat a través d’un procés natural de progrés sinó que es tracta d’un fet històric, com el propi capitalisme, iniciat amb el que Marx va anomenar l’acumulació originària. Busqueta remourà en l’abocador de la història per explicar què succeeix, sabent d’on venim. La contextualització històrica, imprescindible per analitzar qualsevol fenomen social, o teoria que l’expliqui, serà una constant a través del llibre.

David Harvey apareix com una destacada inspiració de l’autor. Busqueta aconsegueix interpretar i aplicar el tant discutit concepte d'”acumulació per despossessió”, defensant la interpretació de Harvey en la que apunta que l’acumulació originària no va ser un fenomen puntual amb inici i fi, que va suposar el tret de sortida del capitalisme. Al contrari, es tractaria d’un procés altament innovador que s’ha ajustat als diferents moments històrics, i a la correlació de forces entre classes, per afavorir la no interrupció de la dinàmica d’acumulació de capital, ajudant, més enllà de l’àmbit de l’explotació, a la superació capitalista de les crisis. L’autor deixa clar el que serà “una de les tesis fonamentals del llibre: la crisi esdevé l’excusa perfecta per tal que el conjunt de béns i drets col·lectius passin de patrimoni de la societat a formar part dels actius de les empreses. Aquí el deute públic i els programes d’ajust dissenyats per gestionar-lo esdevenen una de les palanques fonamentals del procés. La crisi és una gran oportunitat pel capital” (35).

A tot això, i per completar la foto de “la bèstia”, se li afegeixen les esferes de l’economia submergida o paral·lela. Destacant des de les activitats delictives (il·legals) fins els paradisos fiscals (alegals), passant per l’activitat de certes organitzacions no governamentals (legals), elements, tots ells, lubricants de la dinàmica del sistema.

Aquest primer capítol, en el que ens hem estès intencionadament, ens recorda que “l’èxit del capitalisme representa la crisi permanent per a la majoria de la població” (17) quelcom que sembla haver-se oblidat després de cinc anys de crisi. Més endavant, en el capítol dedicat als 30 anys de neoliberalisme a l’Estat espanyol, Busqueta ens detallarà les condicions de creixent precarietat en les que ja estàvem instal·lats abans de 2008. Encara que avui molts no ho recordin, el creixement i la bonança econòmica també eren una crisi.

En el segon capítol Busqueta estableix el marc teòric. Després de repassar breument les explicacions dels cicles econòmics i les crisis de les escoles ortodoxes partidàries del laissez faire o de l’intervencionisme keynesià, presenta la teoria marxista de la crisi. Aquesta escola, a diferència de les anteriors, considera la incapacitat del capital de reproduir-se sense interrupcions, fruit de dinàmiques endògenes caracteritzades per les contradiccions del procés. Aquestes contradiccions seran expressió fenomènica, segons la teoria, del “”gap” de demanda efectiva” (55), de la desproporció entre el sector de bens de consum i el sector de bens de producció (58) i de la tendència decreixent de la taxa de guanys (60). L’autor, sense entrar en el debat sobre la superioritat d’una o altra teoria, senyala que aquestes teories són molt més suggeridor per analitzar les crisis que les basades en les causes exògenes, a les que s’agafa la corrent ortodoxa.

A continuació, L’hora dels voltors ens ofereix un recorregut històric a través del capitalisme, des de la gran depressió de 1873-1896 fins l’actual era neoliberal (capítol 3). Sense ser exhaustiu, Busqueta brinda al lector, en línies molt generals, una explicació de l’evolució del mode de producció, del taylorisme al fordisme i d’aquest a la globalització; així com, una explicació de les causes dels successius col·lapses econòmics i de com el capital va aconseguir superar la crisis. Aquesta retrospectiva permet a l’autor assentar una altra de les premisses fortes de l’obra: els elements que ajuden al capital a sortir de la crisi i iniciar un nou procés d’acumulació acostumen a ser els responsables de la següent crisi. Doncs, és la crisi i no el benestar o el progrés el que defineix el capitalisme com a model socioeconòmic.

En el capítol quart s’analitzen les causes de la crisi actual, darrere de les quals es troba l’agenda neoliberal que va caracteritzar la sortida de la crisi dels 70. Després de l’experimentació del neoliberalisme a Xile després del cop d’estat del dictador Pinochet, serien Reagan i Thatcher, els abanderats d’aquesta doctrina. El neoliberalisme representa un projecte de classe basat en la destrucció del sector públic i de les organitzacions obreres, juntament amb la transformació de l’economia cap a la globalització i l’auge del sector financer internacional. Aquests elements expliquen les contradiccions que van donar pas a l’explosió de la crisi de 2007.

Busqueta presta particular atenció al cas espanyol, analitzant al capítol cinquè el coincident procés d’implantació neoliberal amb la sortida de la dictadura, la incorporació de l’economia espanyola al panorama internacional, especialment en l’Espai Europeu, repassant, des de llavors, els aspectes que senten les bases per a l’aprofundiment de la liberalització econòmica a Espanya, alhora que analitza les conseqüències de tot això.

El capítol sisè se centra en la bombolla immobiliària, fet diferencial i agreujant de la crisi a l’Estat espanyol, en la fase immediatament anterior al col·lapse. El capítol setè aborda la gestió de la crisi per part dels governs de diferent signe polític. Es destacarà una primera fase definida com “keynesianisme asimètric” (156), en la que es pretenia salvar els sectors poderosos (construcció, automòbil i banca) amb una injecció selectiva de recursos públics entre 2008 i 2010, i una segona fase iniciada en maig de 2010, en la que s’instal·la el paradigma de l’ajust. Aquest ens ha encallat en el que Busqueta defineix com “el bucle de l’endeutament” (165). Els efectes negatius d’aquests programes ja estan sent reconeguts fins i tot pel FMI. Llavors, quines són les raons per deixar aquesta “societat moribunda presa dels voltors”? (169).

Per respondre aquesta pregunta, Busqueta dedicarà el capítol vuitè a analitzar les conseqüències que ha tingut la implantació d’aquests programes a altres indrets, com va ser el cas de les crisis de deute extern a l’Amèrica Llatina la dècada dels 80 i 90 o les crisis financeres del Sud-est asiàtic a finals dels 90. Al mateix temps, i entrant en l’última part del llibre, l’autor recull el succeït a països com Equador o Islàndia. Països en els que gràcies a la desobediència en el pagament del deute i un procés democràtic, des de la base, es va revertir la situació d’asfíxia financera, desafiant, com abans feren Malawi o Malàisia, les recomanacions dels organismes internacionals. El penúltim capítol és una reflexió sobre el que podria ser el capitalisme en el futur recent. Segons Busqueta, després de veure’s Europa i els EUA assolats per la crisi, el capitalisme es mostra sense embuts “tal i com és” (187):

“L’escenari que el capitalisme ens prepara resulta desolador. Per a la majoria de les persones, la sortida de la crisi, tal i com s’està plantejant, no és una bona notícia. Avancem cap a un capitalisme més explotador encara, cap a societats més autoritàries. En un món en què la lluita pels recursos naturals esdevindrà crucial, en aquest conflicte possiblement la majoria de la població, així com els equilibris ecològics, resultarà greument afectada per la voracitat d’un capitalisme que, ara sí, i més que mai, es presentarà per a tothom, sense maquillatge, tal i com és”.

L’escenari que ens presenta és el d’un capitalisme amb menors nivells de creixement i amb una part major de la població exclosa del treball i del benestar. Després de l’anterior fase de sobre-acumulació, el problema que se li planteja al capital és la incapacitat d’absorbir tota aquesta potencialitat productiva. Avui, aquesta capacitat instal·lada es tradueix en nivells de producció impossibles d’absorbir per una població global cada vegada més empobrida. El capitalisme té capacitat per produir molt més del que les condicions que genera des d’un punt de vista social permet absorbir (188).

En altres moments històrics un conflicte bèl·lic de gran escala ha jugat un paper important en la destrucció de la capacitat instal·lada i l’activació econòmica durant els esforços de guerra i reconstrucció. Aquest és el cas de la Segona Guerra Mundial, que va decidir la via per la qual el capitalisme sortia de la crisi dels anys 30, així com el panorama polític i econòmic internacional posterior. L’autor descarta aquesta opció, pels complexes equilibris de l’actual geopolítica i pels riscos de destrucció massiva associats a l’armament moder. Segons ell, però, “les polítiques d’ajust estan jugant el paper que en les anteriors crisis s’havia reservat al conflicte bèl·lic. Els tancaments de fàbriques, comiat de treballadors, destrucció de drets socials, esdevenen la plasmació pràctica de la dinàmica del mecanisme de destrucció que ha de servir per eliminar de la societat tot el valor sobrer” (192). Ens dirigim cap a societats sense benestar (192), a un capitalisme sense embuts on terceres vies no tenen cabuda: “la socialdemocràcia ha mort” (193). L’autor sentenciarà més endavant (200):

“Les necessitats del model fan que tot el pastís hagi de consagrar-se a la lògica de reproducció del mateix model, sense contemplar l’esfera del benestar social.”

En aquest aspecte, una tendència a considerar per l’agreujant que suposa són les conseqüències de la desaparició de l’estat de benestar per a les dones, sobre les que ja recauen les tasques de reproducció de la vida. Lamentablement, la crisi té rostre femení (193).

Per altra banda, l’autor apunta el que em sembla la part més dèbil del llibre, un canvi d’hegemonia geopolítica des del que hem anomenat les potències del centre (EUA i Europa) cap a les economies emergents. Aquesta tendència s’observa a través del desplaçament de la producció mundial i el creixement cap a zones d’Àsia meridional i oriental.

Per últim (capítol 10), Busqueta proposa reflexionar sobre les alternatives reals i radicals que podem enfrontar al panorama descrit a través del llibre. El primer que deixa clar, i que l’allunya de posicionaments naïfs, és que és conscient que no inventarà la sopa d’all i que “cal ser humils” (199-200). Partint de la negació del sistema actual, del reconeixement que lo plantejat pel sistema capitalista no és satisfactori i que és impossible un capitalisme amb rostre humà, afirma que cal construir col·lectivament l’alternativa. Seguir el camí, més que començar-lo, diria jo, de les múltiples propostes existents en l’actualitat i en la història recent. Per l’autor, cal ser efectiu en tres àmbits: el de la crítica (al capitalisme), el de la resistència (dels drets col·lectius) i el de la construcció (de projectes que superen els valors i pràctiques del capitalisme).

En aquesta reflexió es diferencien tres categories, que s’acostumen a confondre: els subjectes, els instruments i els processos de transformació. Per Busqueta, el subjecte (o subjectes) de canvi no es defineixen, únicament, en funció de les seves condicions objectives sinó, també, en funció de la subjectivitat i la consciència de classe. En aquest aspecte el subjecte cridat a ser la classe revolucionària serà definit, molt en la línia de l’historiador E.P. Thompson, segons la seva capacitat i voluntat de plantejar el combat contra l’hegemonia.

El procés de transformació haurà d’incidir necessàriament en tots els àmbits de la societat. Cita Busqueta a David Harvey qui, a partir dels seus treballs sobre El capital de Marx, determina sis elements que serien fonamentals pel funcionament de la societat i, per tant, en els que seria important actuar: la relació amb la naturalesa, la tecnologia, el mode de producció, les relacions socials, la reproducció de la vida quotidiana i la concepció del món. “No aconseguirem transformar la societat si només volem actuar en un àmbit concret” (205). Per a tot això utilitzarem instruments que ja estan sent aplicats per diversos moviments socials com poden ser les cooperatives, models de consum de proximitat, pràctiques assembleàries, candidatures municipals, etc.

Busqueta afegeix la necessitat d’una “brúixola” per saber quines coordenades necessitem en aquest camí transformador i estableix cinc característiques que seran imprescindibles (206-207): un sistema de propietat col·lectiva, un règim de producció comunitari, un sistema de distribució equitatiu, una gestió horitzontal del poder i que el sistema de valors i afectes proposi i potenciï el bé comú.

Tot i reconèixer que no és desitjable definir a priori un model de societat alternativa, L’hora dels voltors acaba suggerint alguna línia de model econòmic democràtic i auto-centrat (208-214). Aquesta alternativa econòmica haurà de centrar-se en “la satisfacció de les necessitats materials de la població en el marc d’un model productiu viable ecològicament”, sota “control públic dels mitjans de producció”, amb un sistema de presa de decisions “radicalment democràtic” i amb el major nivell de descentralització possible segons el tipus d’activitat. En definitiva, la jerarquia de valors que es defensa situaria “la justícia per davant del creixement, l’eficàcia i l’eficiència”, potenciant la proximitat, la demanda interna, subordinant a ella la competitivitat i la vinculació amb l’intercanvi exterior. Indubtablement, el sector financer, de reconeguda importància, haurà d’estar sota control públic.

La proposta es podria resumir en l’exploració d’una societat, a diferència de la capitalista, que recuperi el sentit de la col·lectivitat enfront de l’individualisme imperant, “més fonamentada en el valor d’ús que en el valor de canvi” (215).

Aquesta obra està pensada per un lector novell, més o menys indignat o organitzat, més o menys actiu en la construcció d’alternatives, però que té necessitat d’entendre com funciona la nostra societat. El lector més avançat gaudirà d’un volum en el que es recull els grans temes i debats del capitalisme recent.

La gran proposta del llibre és que partint d’una voluntat de difusió d’una visió crítica amb l’ordre establert, utilitzant la imprescindible perspectiva històrica, amb un bon bastiment teòric, observa l’evolució del capitalisme fins a la crisi actual. L’explicació de la crisi parteix d’aquests elements i permet comprendre què passa i per què passa. Fugint de l’erudició, tot això serveix per a l’acció política. És un llibre que es pot llençar com arma contra els poderosos.

Josep Manel Busqueta, L’HORA DELS VOLTORS. LA CRISI EXPLICADA A UNA CIUTADANIA ESTAFADA, Edicions El Jonc, Lleida, 2013 (250 pàg.), ISBN 978-84-938705-1-51

 1 Agraeixo a Aurèlia Mañé la revisió i comentaris fets a l’esborrany inicial.