David Ricardo, a l’assalt del proteccionisme

David Ricardo, grans autors del pensament econòmic

Arquitecte de la teoria quantitativa del diner, pare de les teories del valor-treball i de les avantatges comparatives, David Ricardo encarna la quinta essència de l’economia política clàssica.

Submergit en el món dels negocis i del diner des de la seva adolescència, parlamentari actiu a la fi de la seva vida, deixant una gran fortuna a la seva mort, David Ricardo és un dels esperits més pràctics entre els grans economistes. Autodidacta, no tenia un perfil intel·lectual i universitari com Adam Smith o els seus amics Malthus i Say. Escrivia amb grans dificultats. Sense l’ajuda i les pressions de James Mill, sens dubte no s’hagués publicat els Principis d’economia política i tributació. Tot i això, l’obra de Ricardo és una de les més abstractes i teòriques. Ricardo és un dels primers en aplicar amb rigor el mètode hipotètico-deductiu que s’imposarà dins de la disciplina el segle XX. Joseph Schumpeter qualificà de “vici ricardià” la tendència a extreure conclusions pràctiques sovint extremes a partir d’hipòtesis abstractes i no realistes. És a través d’una obra curta i intensa, escrita al llarg de 14 anys per resoldre problemes concrets, que Ricardo va elaborar els seus models i va portar a terme incessants polèmiques amb els seus contemporanis.

La batalla de l’or

El 1711, Isaac Newton, llavors empleat de la Seca Reial, fixà el valor-or de la lliura esterlina en 3,17 lliures xílings, 10,5 penics per unça d’or. Quatre anys després de l’inici de les guerres europees contra la República francesa, per fer front a la inflació i a les pressions contra la moneda britànica, el govern decreta el 26 de febrer de 1797 la Bank Restriction Act que suspèn la convertibilitat en or dels bitllets emesos pel Banc d’Anglaterra. Aquesta mesura i les seves conseqüències van provocar una de les més riques controvèrsies de la història de la teoria monetària i la primera intervenció de Ricardo en el debat públic el 1809. Ricardo imputava les greus dificultats per les que passava Anglaterra a una emissió excessiva de bitllets de banc i “al perillós poder que li ha estat concedit de disminuir a voluntat el valor dels havers dels homes de diner” (Escrits monetaris).

Un comitè establert el febrer de 1810 per la Cambra dels Comuns per investigar els problemes de la moneda i el canvi, la Bullion Committee, presenta en juny un informe en gran part influenciat per les tesis de Ricardo, informe que recuperarà la controvèrsia més enllà de donar-la per tancada. Caldrà esperar el 1821 per veure restablerta la convertibilitat de la lliure. Ricardo continuarà, fins a la fi de la seva vida, defensant una concepció del diner com a mer instrument de canvi i el bitllet de banc com un rebut del diner en metàl·lic. Es converteix així en un dels arquitectes de la teoria quantitativa del diner que desenvoluparan posteriorment Irving Fisher i Alfred Mrshall i, més aprop de nosaltres, Milton Friedman. El 1844, la Bank Charter Act dona al Banc d’Anglaterra el privilegi de l’emissió de bitllets en funció de la cobertura en lingots. Això va ser la victòria pòstuma de Ricardo.

La guerra del blat

És també després de la seva mort que les idees de Ricardo triomfaran en el segon combat que va emprendre, aquesta vegada en nom dels capitalistes contra els propietaris terratinents. Des del segle XV, les lleis sobre el blat imposaven tarifes a les importacions per tal de protegir l’agricultura anglesa. A partir del segle XVIII, cada vegada més empresaris i manufacturers reclamen l’abolició de les lleis proteccionistes que bloquegen la importació d’un blat més barat que permetria reduir els salaris sense provocar fam entre els obrers. Aquestes lleis, per les rendes que generen, protegeixen els ingressos dels propietaris terratinents. Majoritaris al parlament, aquest últims s’oposen amb èxit a l’abrogació d’aquestes lleis que no s’aconseguirà fins el 1846, data que simbolitza la victòria del lliure canvi pel que Ricardo va lluitar tota la seva vida. En un pamflet publicat el 1815, Assaig sobre la influència dels preus baixos del blat en els beneficis borsaris, Ricardo introdueix la hipòtesi dels rendiments decreixents de l’agricultura com a primer element d’una teoria de la renda de la terra que altres autors com Malthus desenvolupaven al mateix moment. Es recolza en aquesta teoria per concloure que la importació lliure del blat continental, més barat, tindria un efecte positiu sobre els beneficis dels capitals i, per tant, en el creixement econòmic.

Valor i distribució

Desenvolupant i generalitzant aquesta anàlisi Ricardo elabora una teoria que podem considerar com quinta essència de l’economia política clàssica. Pren el seu punt de partida en l’afirmació que el temps de treball és el fonament del valor de les mercaderies reproduïbles, que es tracta del temps directament aplicat en la producció o del temps consagrat a la fabricació de mitjans de producció. Sobre aquesta base, Ricardo construeix una teoria de la distribució en la que posa l’accent en l’oposició d’interessos entre les tres grans classes que composen la societat: capitalistes, assalariats i terratinents. Determinant el nivell natural dels salaris pel temps necessari per la producció de productes de primera necessitat, entre els que destaca el blat, el nivell de benefici dels capitalistes es deriva automàticament del preu d’aquests productes: “Pot haver res més clarament demostrat que la caiguda infal·lible dels beneficis a causa de l’augment dels salaris?” (Principis).

La relació entre salari i benefici posa el conflicte entre treballadors i capitalistes al cor del sistema. És en aquest sentit que Karl Marx serà hereu de Ricardo. Però Ricardo insisteix sobretot en l’oposició entre propietaris terratinents i capitalistes. Els rendiments decreixents de l’agricultura tenen per efecte l’augment dels salaris, derivat de l’augment del preu del blat, alhora que augmenta la renda que els arrendataris han de pagar als propietaris de la terra. Ineluctablement, aquest fenomen comporta una caiguda de la taxa de guanys que té per efecte la reducció del creixement i eventualment la de portar l’economia a un estat estacionari, malson dels economistes clàssics. Dues coses poden alentir aquest procés. La primera és la millora de la productivitat agrícola. La segona és la lliure importació del blat estranger.

A aquest argument a favor del lliure canvi, Ricardo afegeix la seva cèlebre teoria de l’avantatge comparatiu, una de les rares tesis que han sobreviscut a la revolució marginalista. En el setè capítol dels seus Principis, Ricardo explica que cada país està interessat en concentrar els seus esforços en la producció de mercaderies de les que disposa d’un avantatge relatiu, i això fins i tot si en totes les branques de producció està en situació de desavantatge (o avantatge) absolut en relació als seus competidors. Aquest capítol constitueix el punt de partida de la teoria ortodoxa del comerç internacional tal i com es ensenyada fins els nostres dies.

L’herència ricardiana

Poc temps després de la seva mort, l’herència de Ricardo, defensat per autors com Mill, McCulloch, Nassau Senior i de Quincey, és durament criticada per altres, com per exemple Bailey. A conseqüència d’això, Ricardo tindrà el privilegi de morir i ressuscitar diverses vegades. Per Jevons, un dels tres autors de la revolució marginalista que, sobre la base de la teoria de la utilitat, funda la teoria neoclàssica i la microeconomia moderna, Ricardo és un home brillant però immers en l’error i que ha encarrilat el tren de l’economia sobre una via equivocada amb la idea del valor-treball. Al mateix moment, Marx manifesta per contra el més gran respecte per aquest “economista burgés” de qui lloa la seva honestedat científica. No va deixar escrit Ricardo en la tercera edició dels seus Principis, per decepció dels seus deixebles, que s’equivocava en l’apreciació de l’efecte de la maquinaria en el nivell de treball i que la introducció d’aquesta podria crear atur a llarg termini?

Més de seixanta anys després de Jevons, Keynes clava un nou clau a la seva tomba: segons ell, les idees de Ricardo haurien conquerit Anglaterra com la Inquisició havia conquerit Espanya. Anuncia a George Bernard Shaw el seu projecte de demolir els fonaments ricardians del marxisme. Però, al mateix temps, confia al seu amic i col·lega Piero Sraffa el mandat de publicar les obres complertes de Ricardo. Acabades el 1973 i en onze volums, aquesta magnífica edició serà acompanyada de la publicació, el 1960, d’una obra de 100 pàgines, Producció de mercaderies per mitjà de mercaderies, en la que Sraffa resol elegantment certes contradiccions deixades en suspens dins la teoria del valor i de la distribució de Ricardo. Això va llançar un nou corrent de pensament que anomenem neoricardià. Aquesta corrent s’enfrontarà els anys 60 i 70 amb els teòrics neoclàssics sobre els temes del valor, la distribució i el creixement.

David Ricardo: referències biogràfiques

1772: naixement a Londres, en el si d’una família jueva d’origen portuguès havent viscut a Holanda.

1786: comença la seva carrera d’home de negocis treballant amb el seu pare a la borsa.

1793: casament amb una quàquera, que provoca una ruptura amb la seva família.

1798: Ricardo es financerament independent.

1799: lectura de la Riquesa de les nacions d’Adam Smith.

1808: coneix James Mill, que acaba de publicar Commerce Defended.

1809: “El curs de l’or”, carta anònima al Morning Chronicle, seguida de dues cartes d’un “amic dels bitllets de banc” i de dues respostes de Ricardo a un de qui resulta ser un dels seus amics, Hutches Trower.

1810: “El preu elevat del lingot”; tres cartes al Morning Chronicle sobre el Bullion Report.

1811: Resposta a les observacions pràctiques del Sr. Bosanquet sobre l’informe del Bullion Commitee. Trobada amb Malthus.

1814: es retira dels negocis amb una fortuna considerable i compra una propietat, Gatcomb Park.

1815: Assaig sobre la influència dels preus baixos del blat en els beneficis borsaris.

1816: Propostes per una moneda econòmica i segura.

1817: Principis d’economia política i tributació.

1823: decés. Els dies precedents escrigué Valor absolut i intercanviable, manuscrit descobert per Piero Sraffa i publicat el 1951.

Els escrits de Ricardo

The Works and Correspondance of David Ricardo, editat per Piero Sraffa, Ed. Cambridge University Press, 11 vol., 1951-1973.

Principis d’economia política i tributació.

Escrits monetaris, 1809-1811.

 

Traducció de “David Ricardo, à l’assaut du protectionnisme” dins del recull coordinat per Dostaler, G. Les grands auteurs de la pensée econòmiques. Alternatives Economiques Poche, hors-sèrie núm. 57. Novembre 2012.