Estudiar economia a l’escola: economia crítica o crítica de l’economia

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

La raó fonamental per estudiar economia és no ser enganyat pels economistes

Joan Robinson

Si alguna cosa positiva ens ha portat l’actual crisi aquesta és la popularització dels discursos crítics contra l’economia convencional, el capitalisme i el neoliberalisme. Tot i que els mitjans de comunicació i els plans d’estudi segueixen recolzant un discurs partidari de l’economia de mercat i el capital, són moltes les persones que s’interessen per altres enfocaments que qüestionen l’actual sistema capitalista.

L’economia no és una ciència unificada que aborda lleis i fenòmens naturals, com podrien ser la llei de la gravetat en física o la fotosíntesi en biologia, com pretenen fer-nos creure els economistes ortodoxos que acaparen les facultats d’economia i els tertulians que monopolitzen les tribunes informatives. Existeixen diverses escoles de pensament econòmic amb sistemes conceptuals, interpretacions de la societat i objectius molt diferents, en ocasions, enfrontats.

El primer aspecte que cal recuperar en l’estudi de l’economia és l’enfocament d’Economia Política que es va carregar l’escola neoclàssica a finals del segle XIX amb la incorporació de les teories marginalistes. L’intent de domesticar aquesta ciència social amb una base política indestriable en benefici de l’ordre establert quedà palès en el canvi que es va introduir en el nom de la disciplina. El nom d’Economia Política va ser substituït pel terme Economia, dotat d’una falsa neutralitat científica eliminant tot contingut polític habitual en l’escola clàssica dels segles XVIII i XIX. Les teories marginalistes van esdevenir el paradigma hegemònic en el seu camp d’estudis. Igual que l’hegemonia cultural o política, aquesta tenia un marcat fonament social i de classe. No era, doncs, resultat d’un triomf científic fruit de l’avenç d’unes investigacions que milloren el corpus teòric anterior.

Cal afegir també el gir metodològic que es va produir. S’abandonava l’anàlisi de l’origen del creixement, la riquesa i la distribució de la renda per centrar-se en l’assignació de recursos. S’esborraven de cop conceptes com classe social, força de treball, capitalisme, explotació, excedent, etc. i se li donava una justificació “objectiva” a la font del benefici, l’interès o el capital i la seva acumulació per fer de l’economia una ciència que abordés la realitat del capitalisme com si aquest sistema fos quelcom natural i etern fruit de la inevitabilitat de la condició humana que com justifiquen fal·laçment els teòrics liberals és egoista per naturalesa. Curiosa ciència l’Economia on la crisi esdevé un fenomen exogen al sistema, extern a la dinàmica del capital, i que no té una teoria del diner sent aquest un element tant important.

Un tercer element que permetria vestir de respectabilitat acadèmica l’escola neoclàssica va ser l’abundant modelització matemàtica que en moltes ocasions només pretén amagar darrera de complicades formulacions matemàtiques la debilitat teòrica que suposa abordar l’economia sense considerar la societat i la política.

Ja el 1882 el marginalista S.Jevons deia que “el suposat conflicte entre treball i capital és una il·lusió” i que “no hem de referir-nos a aquestes qüestions des d’un punt de vista de classe, [perquè] en economia, en tot cas, hem de considerar a tots els homes com a germans”, idees que avalarien les tesis de la “fi de la història” pròpies del marc teòric justificador de l’ofensiva neoliberal dels any 80 i 90 del segle passat.

La definició que Lionel Robbins donava de l’economia el 1932 –la ciència que estudia el comportament humà com una relació entre fins i mitjans escassos que tenen usos alternatius– diu molt de la neutralitat anestesiant que pretenia una “ciència econòmica” legitimadora del poder de classe. L’economista keynesiana Joan Robinson en la seva cèlebre conferència titulada “L’economia, avui” ja va apuntar el ridícul de la definició de Robbins en mig de la pitjor depressió econòmica de la història capitalista. Parlar de mitjans escassos amb tres milions d’aturats al Regne Unit era un despropòsit. La definició de L. Robbins, però, segueix vigent, i els plantejaments de l’escola neoclàssica, en les seves versions modernes, són l’ortodòxia que es desenvolupa i estudia a les escoles i facultats d’economia, erigint-se com a pensament únic i servint de suport teòric a les pràctiques de política econòmica que els governs implementen.

És important estudiar economia des del calaix de sastre de les vessants crítiques contra l’ortodòxia com els postkeynesians d’esquerra, els neorricardians, l’escola marxista, l’economia feminista, etc. No només per donar-li la volta a l’escola dominant, sinó, sobretot, per entendre com funciona el nostre món i dotar-nos d’eines per transformar-lo. Com va dir Karl Marx, l’últim economista clàssic, crític de l’Economia Política, en la seva onzena tesi sobre Feuerbach: “els filòsofs tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo”.