El capitalisme en 10 lliçons

El capitalismo en 10 lecciones. Michel Husson

El capitalismo en 10 lecciones. Michel Husson

Ressenya del llibre de Michel Husson, El capitalismo en 10 lecciones, La Oveja Roja, Madrid, 2013. 272 pàgines, publicada originalment en castellà el 3/10/2013 a la revista Viento Sur.

Un llibre imprescindible” anuncia el títol de l’excel·lent pròleg de Manuel Garí i Nacho Álvarez. Certament, el llibre de l’economista Michel Husson, El capitalismo en 10 lecciones, és del tot necessari per qui desitgi iniciar-se rigorosament en la crítica marxista del capital. Husson aconsegueix sintetitzar en 10 capítols els elements fonamentals per entendre i criticar el capitalisme, en un volum de fàcil lectura, pensat pel públic general i acompanyat de les agudes il·lustracions de Charb, sense les quals el llibre no seria igual d’incisiu. La proposta de l’economista marxista, d’origen francès, és també una bona eina per activistes que vulguin introduir-se en la crítica de l’economia política.

Què és el capital?

L’ordre dels capítols no és aleatori, segueix un fil conductor que va desplegant els elements i categories fonamentals per entendre el capitalisme en la seva fase actual. La lliçó que obre aquest breu curs il·lustrat d’economia heterodoxa aborda de què parlem quan parlem del capitalisme com a sistema econòmic i social. En la primera pàgina s’estableix una definició de capital, com relació social basada en la propietat dels mitjans de producció. Aquesta apropiació privada diferencia entre qui té i qui, al no tenir res, ha de vendre el seu treball per viure. El capital es defineix com una relació social basada en la explotació; no és, doncs, només una quantitat de diners ni una inversió mobiliària, productiva o financera. On hi ha capital hi ha treball, i es reprodueix mitjançant un procés de permanent autovalorització, regit per un règim de competència que obliga a cada capitalista a augmentar el seu capital reduint el valor unitari de cada mercaderia, i que és sacsejat per les seves pròpies contradiccions durant les crisis.

Però això no ha estat -ni serà- sempre així, es tracta d’un sistema de producció històric que, com tots els anteriors, té el seu moment d’emergència, maduració, però també d’extinció. La divisió del treball i el mercat són consubstancials al capitalisme, però també caracteritzaren societats anteriors, en les que a diferència del capitalisme el valor d’ús regia la producció i el comerç. Si entenem la història com un procés dialèctic observem com el vell dona pas al nou deixant sempre un sediment on les noves formes desenvolupades de relacions socials de la producció, l’intercanvi i el consum conviuen amb altres més arcaiques. Husson combina diversos factors per explicar el sorgiment del capitalisme: el mercantilisme de les ciutats estat entre el segle XIV i XVI, el saqueig de les regions descobertes i colonitzades més enllà d’Europa; la posterior revolució industrial; l’accés a recursos naturals com el carbó i els progressos tecnològics; la subsumpció del treball al capital -especialment a través de la mecanització de la industria-, els augments de la productivitat que això produí; la destrucció progressiva dels commons, és a dir, les terres i recursos d’ús col·lectiu propis de la societat camperola i els canvis institucionals que van facilitar la conversió de l’aristocràcia en burgesia agrícola i industrial. Lluny de tractar-se d’un procés “natural” més aviat assistim a un procés històric caracteritzat per la violència estatal i l’enfrontament entre grups socials. Aquest escenari complex no permet explicacions mecanicistes, monolítiques, de tosca lògica monocausal. El sorgiment i expansió del capitalisme adopta diverses formes depenent de les peculiaritats autòctones de cada regió, influït per les noves característiques de les fases del seu desenvolupament per tot el planeta.

D’on ve el benefici?

“D’on ve el benefici?”, és el títol del segon capítol. Com pilar fonamental de l’acumulació del capital, Husson l’aborda partint de la noció d’excedent: allò que la societat produeix per sobre del seu nivell de mera reproducció de les condicions d’existència dels productors. En una societat de classes com la capitalista aquest excedent és apropiat per un grup reduït dins d’ella. L’apartat sobre la teoria del benefici és sense dubtes un dels millors fragments del llibre. Partint de la teoria del valor-treball iniciada pels clàssics Smith i Ricardo i perfeccionada per Marx, Husson aconsegueix resumir en poques pàgines les crítiques més importants als pilars de la teoria econòmica ortodoxa com l’individualisme metodològic, els models d’equilibri, l’optimització paretiana, la remuneració dels factors capital i treball, i la ja demostrada fal·laç, pels mateixos keynesians de Cambridge, teoria del capital. L’autor va més enllà del groller tòpic segons el qual els economistes són agents a sou del capital o que la mera utilització de les matemàtiques en els seus models és reaccionàri. El més greu de l’economia dominant, denuncia, és la pretensió de basar-se en una visió científica de la societat i, per tant, no intoxicada d’ideologia tot i ser obvi que aquestes afirmacions ja estan, en si mateixes, saturades d’ideologia.

Per què els rics són més i cada vegada més rics?

La tercera lliçó aborda rigorosament l’evolució i l’aprofundiment de les desigualtats. Per explicar per què els rics són més rics cal observar l’estreta relació que guarden dues característiques bàsiques del capitalisme: l’augment de la productivitat i l’increment de les desigualtat. Fins els anys 70 els augments de productivitat es veien reflectits en augments salarials. Després de la crisi dels 70 i l’ofensiva neoliberal, els augments de productivitat es van començar a revertir majoritàriament en els beneficis empresarials estancant així els salaris. D’aquesta manera les rendes del capital van guanyar terreny en detriment de les rendes salarials en el conjunt de la renda nacional. Tot i que diversos estudis indiquen que el número de pobres s’ha reduït els últims anys, no és menys cert que han augmentat exponencialment les desigualtats socials. Així, la pobresa relativa segueix en augment, doncs la pobresa no és en sí un valor estanc que es pugui considerar abstractament sinó que està en funció del conjunt de la societat, del seu model de consum i cultura. Per això, malgrat l’aparent paradoxa, la immensa acumulació de riquesa és la responsable de l’aprofundiment de les desigualtats. El capitalisme és enormement excloent i les necessitats socials es satisfan només si són rentables pel capital.

Què necessitem (realment)?

Precisament sobre les necessitats versa el quart capítol. Husson mostra els canvis en l’estructura de la demanda que han accentuant la crisi sistèmica. S’observen tres tendències. Primer, el desplaçament de la demanda social dels bens manufacturats cap als serveis, aquests últims caracteritzats per unes taxes de productivitat menors. Segon, la reducció de la pressió fiscal, al mateix temps que augmenta el consum del sector públic, contrarestat parcialment durant les últimes dècades per l’onada de privatitzacions. I tercer, l’evolució de la productivitat, creixent però a un ritme menor. La combinació d’aquestes (contra)tendències dona lloc, segons Husson, a una demanda social cada vegada menys conforme amb l’exigència de rendibilitat, en contradicció amb les exigències d’acumulació, perquè equival a un desplaçament cap a sectors de menor potencial productiu i de menor potencial en termes de benefici. Donat que lo important pel capital és la rendibilitat s’intentarà adequar les necessitats a aquest objectiu sense considerar la satisfacció social òptima.

Una de les sortides a aquesta situació d’estancament de la rendibilitat en els sectors productius i de les rendes salarials, comentada anteriorment, és la inversió en sectors de bens de luxe. Aquests sectors són afavorits per la desigualtat en el repartiment del benefici cap amunt. Aquest procés no és suficient per explicar el desencadenament de la crisi, que veurem més abaix, però ens mostra la transició cap a un capitalisme que acumula poc i profunditza les desigualtats i en el que la seva reproducció passaria necessàriament per una involució social generalitzada.

Què no és mercaderia?

La cinquena lliçó presenta un altre dels processos importants en la dinàmica del capital: la mercantilització de la vida. Destaca com el treball s’ha convertit en una mercaderia i com l’extensió del capitalisme al conjunt del planeta ha permès al capital fer-se amb reserves inesgotables de mà d’obra barata mitjançant la dissolució de les formes de vida precapitalistes. Aquesta dinàmica augmenta els exèrcits de reserva als països desenvolupats i pressiona a la baixa els salaris. També aborda els més recents debats sobre la mercantilització de la naturalesa, el coneixement, els productes immaterials i els commons. En un dels passatges més interessants, Husson recupera la crítica a la teoria ortodoxa que pretén reduir tot comportament humà a un càlcul individual d’utilitat traduïble en diner, quelcom sens dubte irracional sobretot si tractem amb béns públics i col·lectius. Com resistència a aquesta dinàmica, Husson destaca que tot progrés social, ha passat per processos de desmercantilització, forçosament imposats al capitalisme doncs van en contra de la seva lògica profunda.

És possible un capitalisme verd?

El capítol sisè aborda un altre dels debats més en boga recentment. Per justificar la seva impossibilitat, Husson analitza l’efecte que tindria en la rendibilitat una hipotètica reducció de la intensitat energètica en la producció. Per una banda s’observa que si es pretén mantenir la taxa de benefici, al mateix temps que s’augmenta el cost per la introducció de tecnologies més netes, indubtablement es farà a costa de les rendes salarials. Per altra banda, la rendibilitat es veurà deteriorada doncs productes més eficients energèticament tindran un cost superior pels consumidors, i aquí es on sorgeixen els problemes en la realització d’aquestes mercaderies en un context d’estancament salarial. Husson també critica detalladament com les solucions de mercat per la qüestió ecològica estan condemnades al fracàs, destacant així la contradicció entre eficàcia mediambiental i eficàcia econòmica entesa, estretament, com l’optimització del benefici. Capitalisme verd és un oxímoron, i els seus defensors obliden que aquest sistema es basa en el guany, la competència i la llei del valor.

A què condueix la globalització?

Un altre dels fenòmens importants en la història recent del capitalisme és abordat en la setena lliçó. En ella es descriu el que s’ha anomenat popularment la fàbrica global, així com la internacionalització de la divisió del treball, el paper de les multinacionals i els moviments de la inversió estrangera directa. Una de les conseqüències d’aquests fenòmens ha estat l’erosió dels models socials, sobretot a Europa, molt més difícils de defensar ara que no hi ha fronteres per al capital ni aquest sent la pressió de l’existència de l’antic bloc soviètic.

El paper d’Europa i la seva unió econòmica i monetària, abordat al capítol vuitè, és fonamental en la història de la globalització. Després d’una breu revisió històrica des de la CECA a l’actual sistema euroliberal, Husson analitza les conseqüències del procés d’integració europeu. El que hauria de ser una senda de convergència cap amunt dels sistemes socials de benestar s’ha convertit en la negació d’aquella Europa social regida per polítiques econòmiques keynesianes. La construcció europea, particularment la unió monetària, tenia d’entrada enormes complicacions doncs organitzar un espai econòmic on coexisteixen països amb nivells salarials i de productivitat molt divergents no és fàcil sense grans dosis de voluntat i coordinació política.

El paper d’Europa

La lògica de la competència, en plena contrarevolució neoliberal, fou la bandera hissada pels governs, molts d’ells socialdemòcrates, per justificar la major onada de privatitzacions d’empreses i serveis públics que mai s’hagi vist. Els criteris de Maastricht van ser la restricció definitiva per canalitzar la política econòmica dels estats membre: la moneda comú i el pacte d’estabilitat institucionalitzaren l’austeritat com única polític econòmica possible. Els beneficiats, una vegada més, han estat els grans grups empresarials que han vist flexibilitzar-se els mercats de treball i reduir-se els salaris. La crisi, assenyala l’autor, no ha fet més que posar de manifest les incoherències i asimetries del sistema euro. Però l’objectiu del procés d’integració mai va ser tendir a una major coordinació i convergència sinó aconseguir la liberalització econòmica, dinàmica que s’accentua després de l’aplicació de les receptes d’austeritat en l’actual moment de crisi.

Què és una crisi?

Les dues últimes lliçons aborden el fenomen de la crisi i la recessió actual. Husson explica com la crisi és intrínseca a la dinàmica capitalista i estableix quatre dimensions per entendre com les grans crisis i les seves posteriors conseqüències van originar les diferents fases del capitalisme: règim d’acumulació (l’economia), paradigma tecnològic (la tècnica), regulació social (lo social) i divisió internacional de treball (lo internacional). Una de les conclusions més contundents és que els anomenats “trenta gloriosos” van ser, en realitat, un parèntesi, una anomalia, en la història del capitalisme. La crisi dels 70 va suposar un augment de les taxes d’atur juntament amb la progressiva caiguda del creixement de la productivitat. L’auge del neoliberalisme va posar fi al creixement de l’Estat de benestar i va estigmatitzar la inflació, gran enemiga del capital financer que iniciava un procés de creixement i hegemonia que dura fins els nostres dies. L’agenda neoliberal va servir als interessos del capital en un moment en que les polítiques clàssiques de rellançament de l’economia no van funcionar. Aquesta nova fase es va caracteritzar per un descens del pes dels salaris i un augment de la taxa de beneficis, simultàniament a l’estancament de la taxa d’acumulació (inversió) i a l’augment de la part destinada als dividends dels accionistes. La crisi actual, en lloc de presentar un retorn al tipus de capitalisme regulat està suposant un aprofundiment de les polítiques neoliberals junt amb una regulació caòtica incapaç de fer front a les contradiccions que caracteritzen el capitalisme en la seva fase de globalització.

Directes al precipici

Per últim, qui pensi que el capitalisme veurà la seva fi després d’una gran crisi que faci insuportables les seves contradiccions no pot anar més equivocats. Husson es categòric: el capitalisme no és una fruita madura i no s’enfonsarà malgrat la seva pèrdua d’eficàcia. La idea mateixa d’una “crisi final” és intrínsecament absurda, perquè el capitalisme no és solament un model econòmic, sinó un conjunt de relacions socials; i aquestes només poden ser qüestionades per la iniciativa de forces socials decidides a superar-les.

La millor contribució que es pot fer a la crítica del capitalisme i a la construcció d’una teoria que sigui una esmena a la totalitat del sistema és l’adequada explicació de com funciona realment. No hi ha res més frustrant i estèril que construir una teoria o emprendre una acció política a partir de premisses errònies. És necessari conèixer què s’amaga darrere dels vels ideològics amb els que es pretén naturalitzar relacions d’explotació i dominació que no són més que històriques i socials, per tant combatibles i transformables. Per això cal tenir consciència de com funciona la societat, i les 10 lliçons de Michel Husson són un bon començament: rigorós, pedagògic i estimulant.