El govern de Syriza i la lluita dels pobles contra els mercats

grexit2_1Publicat a La Directa el 18/02/2015

Les primeres setmanes del govern grec de Syriza estan sent vertiginoses. Tant el seu ministre de finances, Yannis Varoufakis, com el primer ministre, Alexis Tsipras, van iniciar just després de prendre possessió del càrrec una serie d’entrevistes amb els representants polítics de les principals economies de la zona euro. La primera trobada important es va produir a Atenes amb la visita del cap de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Les imatges de la roda de premsa en la que Varoufakis anuncia el no reconeixement de la Troika i la cara de circumstàncies del ministre holandès de finances han donat la volta al món. Dijsselbloem és alhora cap del buró del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), creat el 2011 per facilitar els crèdits de «rescat» als països del euro amb problemes financers, a canvi, evidentment, d’aplicar una sèrie d’ajustaments estructurals fonsmonetaristes sota la tutela de la Troika.

Aquesta trobada exemplifica el xoc de trens que Syriza pot provocar dins la UE. Per una banda tenim un economista heterodox com Varoufakis, amb una formació acadèmica convencional d’alt nivell, especialitzat en teoria de jocs, professor en diverses universitats del món, però amb plantejaments keynesians d’esquerres sobre l’economia mundial, la crisis de la zona euro i un pla d’acció ben definit de reformes no només per l’economia grega sinó pel conjunt de la UEM, una mena de New Deal contra la recessió europea. Varoufakis es defineix políticament com a humanista socialista i va néixer al si d’una família obrera on el seu pare metal·lúrgic va ser engarjolat pels feixistes. Per altra banda, Dijsselbloem, representa el buròcrata impassible encarregat de portar a terme els plans d’austeritat marcats per la Troika, organització que ha permès l’entrada del FMI a Europa, amb quirúrgica legalitat.

Els plans d’ajustament fonsmonetarises són ben coneguts a altres regions del món i existeix una amplia literatura sobre les lamentables conseqüències socials que han provocat. Però el pla proposat per Syriza pot topar, com veurem, amb importants límits en la pròpia lògica del capital.

Els mal anomenats «rescats»

El principal problema dels anteriors rescats de Grècia és que no han aconseguit el principal dels objectius declarats, al menys formalment, de reducció del deute. El 2012 el govern grec es va veure obligat a recórrer a un segon rescat davant la incapacitat de fer front als venciments del primer rescat de 2010 i molt probablement acabaria passant el mateix el 2015. Sembla del tot evident que aquesta lògica comptable segons la qual una reducció de les despeses per reduir el dèficit ens permetrà pagar el deute contret no funciona si el que s’aconsegueix és la paràlisi de l’economia i el sistema productiu encarregats, al cap i a la fi, de generar la plusvàlua suficient per retornar el préstec. Aquesta visió superficial queda encotillada en el curt termini on certament s’aconsegueixen reduccions del deute -el 2012, Grècia va reduir el deute públic en 50.000 milions d’euros- però obliga a endeutar-se novament atès que no es generen les condicions productives necessàries per la recuperació i el possible retorn del deute a més llarg termini. El 2013 el tresor grec tancava l’exercici amb un deute públic de 320.000 milions d’euros, 20.000 milions més que l’any anterior. El tercer trimestre de 2014 el deute públic assolia un nivell semblant arribant al 176% del PIB.

Segons dades d’Attac, dels primers 23 trams del rescat sumant un total de 206.900 milions d’euros, 58.200 milions es van destinar a recapitalitzar bancs privats grecs. 101.331 milions es van destinar als creditors de deute públic grec, ja sigui per fer front al venciment establert, indemnitzar-los per les pèrdues obtingudes o per recomprar bons desvaloritzats. I 43.700 milions van anar al pressupost nacional, dels quals 34.600 milions van servir per pagar interessos.

El que sí han aconseguit els plans d’ajustament estructural, pel que estan realment dissenyats, és generar un context propici pel capital i les seves inversions caracteritzat, d’una banda, per la destrucció dels capitals menys competitius i la desvalorització de la mà d’obra, és a dir, la reducció dels salaris, i, per altra banda, la venda a preu de saldo del patrimoni públic i la privatització dels serveis socials. Conseqüentment, tot i ser beneficioses per rellançar la inversió, les polítiques d’austeritat han provocat un paisatge socialment dantesc si ho comparem amb els nivells de benestar de les societats del nostre entorn. Una taxa d’atur per sobre del 25%, una caiguda del poder d’adquisició del 30% des de 2008, més de 3 milions de persones sota el llindar de la pobresa -en un país de 13 milions d’habitants-, la pèrdua de la cobertura sanitària per part de les persones aturades, l’acomiadament de desenes de milers de funcionaris i fins a un 10% d’infants, segons les institucions sanitàries, patint «inseguretat alimentària», és a dir, gana. Més que «rescats», les reformes de la Troika són una pedra lligada al coll d’aquells que necessiten un salvavides.

La imposició de les mesures fonsmonetaristes ha estat exemplar. Primerament, la manera com el govern grec ha sotmès, lamentablement, el seu poble en poc més de 4 anys, malgrat la resistència que ha suposat l’organització de més de 30 vagues generals i la construcció d’un moviment de base capaç de fer front a algunes de les necessitats socials a través de l’autogestió a mesura que la seva mancança es feia palesa. Per altra banda, Grècia ha servit de laboratori de proves al neoliberalisme de la zona euro i d’exemple per justificar l’economia del xantatge a la resta d’Estats, argumentant que si no es seguien les mesures d’austeritat es podria acabar com Grècia. Aquest laboratori ha servit per testar fins on podien arribar les reformes en el desmantellament dels Estats de benestar.

L’esperançadora victòria de Syriza

La victòria de Syriza pot revertir aquesta situació de sotmetiment del poble grec. El govern d’Alexis Tsipras ha anunciat un paquet de mesures urgents, de caràcter humanitari, segons el propi govern, entre les que es contempla una ajuda alimentària i electricitat gratuïta pels més necessitats, el restabliment de la sanitat universal, la contractació de funcionaris acomiadats, la prohibició dels desnonaments, l’exempció fiscal per les rendes inferiors a 12.000€, la reintroducció de la negociació col·lectiva, l’augment de les pensions més baixes i l’augment, a partir de 2016, del SMI fins a 751€.

El principal problema al que s’enfronta actualment el govern grec és precisament l’elevat endeutament públic i les dificultats de refinançament que sorgiran a partir d’ara, moment en que les polítiques econòmiques volen afavorir la majoria de la població en comptes de tenir com objectiu el pagament d’interessos. Aquest ha estat el tema central abordat durant la gira de visites del ministre de finances Varoufakis. El govern grec intenta guanyar temps, convèncer els interlocutors de l’Eurogrup (trobada dels ministres d’economia i finances de la zona euro) de la necessitat de continuar finançant els venciments del deute dels propers mesos i, aquesta vegada, reduir les exigències d’ajustament estructural fonsmonetarista que el propi Varoufakis a titllat de «tòxiques en un 30%». En el curt termini, cal fer front a la «catàstrofe social» que han suposat les anteriors polítiques econòmiques -en paraules del propi ministre de finances grec- i, a llarg termini, aconseguir recuperar l’economia per poder realment tornar el deute renegociat en altres termes. Varoufakis ha demanat el recolzament per tirar endavant una moratòria del deute que es podria plantejar de diverses maneres per evitar el pànic dels mercats. S’ha parlat de «crèdits pont», d’una nova emissió de deute públic vinculat a la taxa de creixement futura i d’una actuació més proactiva per part del BCE amb emissions d’eurobons -finançament pel conjunt de l’economia euro-, canalitzant-lo especialment cap als Estats amb problemes. Els representants de l’Eurogrup no contemplen aquestes opcions i no volen ni sentir a parlar de moratòria del deute.

Ara bé, no ens podem enganyar amb eufemismes. La moratòria del deute, mesura clau del programa de Syriza, és el desllorigador que permetrà les veritables reformes. I aquesta ha de consistir en un impagament real -ja no hi ha lloc per la creativitat comptable- d’un capital fictici que en el millor dels casos no farà més que refinançar-se in eternum –de fet, també es valora l’opció d’emetre «deute perpetu». Quan abans s’agafi el bou per les banyes abans es començarà a revertir el desastre econòmic europeu. No es pot seguir combatent els símptomes sense atacar l’arrel del problema, segons planteja Syriza. L’elevat endeutament i la financiarització de l’economia són una conseqüència directa -no la causa de la crisi- del baix rendiment d’una economia capitalista estancada que busca en els mecanismes financers una via per aconseguir beneficis a curt termini i conquerir sectors de negoci fins ara reservats al sector públic, allunyats del mercat per raons socials.

La proposta de Syriza, però, s’oposa frontalment a l’economia del xantatge promoguda per la UE amb Angela Merkel al capdavant. Els opinadors econòmics convencionals han sortit en tromba fent gala de la seva contradictòria hipocresia, el que la setmana passada no era més que una fanfarronada de Varoufakis -la possibilitat de sortir de l’euro si no es permetia a Grècia una moratòria-, s’ha convertit en una exigència que la UEM hauria d’utilitzar per amenaçar Grècia. El ministre grec s’ha vist obligat a recordar els perills que podrien comportar un fracàs del govern de Syriza indicant que la tercera força política del país – Alba Daurada- és un partit nazi.

Tot i això, sembla que la posició del BCE és inamovible. De moment, però, en plenes negociacions s’està produint un estira i arronsa. D’una banda, s’amenaça en retirar l’ELA (Emergency Liquidity Assistance) mecanisme a través del qual els bancs privats amb problemes de liquiditat reben assistència. Per altra banda, el BCE concedeix 5.000 milions d’euros als bancs grecs descapitalitzats per la fuga de capitals i la retirada de dipòsits fins el 18 de febrer.

Límits de l’estratègia de Syriza

Aquest és l’escenari davant del qual no es presenten múltiples estratègies. Segurament Syriza tingui un pla B en cas que Alemanya segueixi enrocada. La posició de la UE es purament propagandística si recordem que en el fons el que està demanant el govern de Syriza és quelcom que ja es va produir amb el segon «rescat» de 2012. Aquell rescat es va acompanyar d’una reestructuració del 52% del deute públic grec en mans d’entitats financeres privades. Evidentment, les entitats privades no van assumir totes les pèrdues per les seves errònies inversions i van ser rescatades paral·lelament pels governs europeus. La creació del MEDE -fons creat amb aportacions dels Estats de la zona euro- el 2011 perseguia l’ampliació i establiment de l’anterior fons creat, precisament, per fer front al primer rescat grec de 2010. El que utilitzen ara els opinadors i representants polítics per oposar-se a l’ajuda de Grècia -«no podem comprometre els recursos públics»- no va suposar cap problema quan del que es tractava era de salvar el capital financer. Ara no es recorda però en aquell moment tota l’operació perseguia evitar l’activació de les assegurances per impagament del deute en cas de fallida -els anomenats CDS vinculats al deute grec-, el que hauria provocat el col·lapse del sistema financer internacional deixant en anècdota la caiguda de Lehman Brothers.

Com es pot observar, la renegociació i ampliació del venciment és una estratègia àmpliament utilitzada anteriorment. Per tant, aquest no és el problema. El principal inconvenient que es planteja en aquesta ocasió és que el govern electe per una àmplia majoria pretén posar en marxa un paquet de veritables reformes per pal·liar les pitjors conseqüències de la crisi i l’austeritat. Aquestes polítiques econòmiques de caire progressista xoquen amb els plantejaments euroliberals continguts en la pròpia bastida de la construcció del projecte europeu.

Per altra banda, el gran temor que se’ns presenta és el límit de les mesures de tall keynesià de reactivació de la demanda i expansió de la despesa pública que pretén portar a terme el govern de Syriza. Fins i tot en el cas de renegociar, ampliar els venciments o aconseguir una quitança de part del deute, en una economia sense creixement i en un marc internacional altament competitiu se’ns plantegen seriosos dubtes sobre la possibilitat d’èxit de les reformes sense que es torni a caure en la dinàmica deutocràtica. Certament, una profunda reforma fiscal pot permetre a l’Estat obtenir més recursos i millorar la distribució de la riquesa. L’Estat pot tenir accés a una major proporció de les plusvàlues generades ampliant els impostos sobre els beneficis i les rendes més elevades. Però ens resulta difícil veure com una reforma fiscal suficientment profunda com la que es necessita no acabarà precisament malmetent la taxa de rendibilitat del capital i, a llarg termini, la inversió.

L’actual capitalisme de baix rendiment es veu obligat a destinar tota la riquesa social a la reproducció del capital sense poder ni tant sols contemplar l’ampliació o manteniment del pacte social. Per tant, estem atrapats en la lògica del capital segons la qual sortir de la crisi suposa millorar primerament les condicions del capital. Per això, paral·lelament a la moratòria del deute i la reforma fiscal, cal una reflexió profunda sobre la qüestió de la producció i les sobiranies de la població. Què produir, com produir i per a què i qui produir haurien de ser els eixos sobre els que s’hauria de plantejar l’economia de qualsevol societat que vulgui realment deixar enrere la crisi.

Dit això, creiem que serà molt satisfactori, en aquesta batalla entre els pobles i els mercats, que Syriza esdevingui l’eina per plantejar i aconseguir l’impagament del deute, destruir una part important del capital fictici i recuperar la vella reivindicació keynesiana de l’eutanàsia del rendista. El major avenç seria que el govern grec -possiblement el govern més a l’esquerra d’Europa després de 1945- contribueixi a l’ampliació del moviment de base, la batalla per l’hegemonia i la construcció del poder popular.

Ara bé, en un xoc de trens ambdues locomotores queden malmeses. La impossibilitat de reforma de la zona euro pot ser un escenari possible que ens podria portar a un hipotètic pla C de recuperació de la sobirania monetària. Si l’estratègia «d’euro bo» -en paraules de Costas Lapavitsas- no es factible, l’inevitable impagament del deute podria suposar la sortida de l’euro de Grècia o, fins i tot, la desaparició de la moneda comuna, un escenari que, de moment, sembla poc probable.

Caldrà veure quanta democràcia pot aguantar la Unió Europea.

Ivan Gordillo, és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.