Apunts sobre el diner i la financiarització

the-wolf-of-wall-street-official-extended-trailer-0Debat sobre el diner i la financiarització. Seminari d’economia crítica Taifa. Trimestral, 23 de gener de 2016.

Observació prèvia: Com a marxistes i persones crítiques no podem acceptar definicions acabades i categòriques. Estem tractant fenòmens socials en procés de transformació, en una dinàmica que fins i tot pot resultar a vegades contradictòria. Aquest fenòmens i dinàmica no la podem captar mitjançant definicions. Les definicions poden ser simplificacions útils per explicar un moment concret, estàtic. La realitat, però, és el propi moviment, permanent metamorfosi. La realitat la podem comprendre i descriure però difícilment definir categòricament.

Marc general: El capitalisme com a sistema social està regit per una sèrie de lleis socio-econòmiques. Entre elles, destaca la de la tendència decreixent de la taxa de guanys. Aquesta es pot expressar de diferents maneres segons el context històric i pateix alhora una sèrie de contratendències que la contraresten parcialment o temporal.

Crisi dels anys 70: L’anterior crisi sistèmica, la dels anys 70 es va produir per una caiguda de la rendibilitat a causa de l’esgotament del règim d’acumulació de posguerra. La manera en com es supera una crisi sistèmica d’aquest tipus i el nou model d’acumulació sortint configuren el tipus de capitalisme de les dècades següents. Al mateix temps, els seus elements centrals ens explicaran la crisi posterior. Quins canvis es van produir? En lo polític: contrareforma neoliberal. En lo econòmic: fi dels sistema monetari internacional nascut a Bretton Woods i posterior financiarització. En lo tècnic: canvi tecnològic, desenvolupament de la logística, etc.

Financiarització: en el context de baixa rendibilitat posterior a la crisi dels 70 la financiarització és el moviment de fugida endavant del capital cap a l’àmbit financer on obté majors guanys. Discutirem la naturalesa d’aquests guanys i les transformacions que pateix el capital en una època on tot i la creixent explotació i contra-reformes neoliberals el creixement econòmic roman modest i incapaç de rellançar un règim d’acumulació sòlid i durador com els 25 anys de posguerra. Les crisis financeres seran una constant des dels anys 80.

Hegemonia del capital financer: intentarem entendre com es configura aquesta hegemonia del capital financer com a resultat d’un procés històric i un desenvolupament lògic. Històric pel que fa als canvis polítics i la reconfiguació de la correlació de forces en la lluita de classes i el retrocés que pateix la classe obrera internacional. Pel que fa al desenvolupament lògic de la transformació del capital les darreres dècades, podem intentar entendre com la “muntanya de deutes” que avui escanyen els pressupostos públics, les empreses i famílies, i suposen l’excusa per aplicar plans d’ajustament (cerca de l’acumulació per despossessió), com la conseqüència de la preeminència dels guanys ficticis i el capital especulatiu parasitari.

Aquest predomini del capital financer ha estat una de les característiques de la globalització neoliberal que diferència aquesta època d’altres anteriors del capitalisme. Ara bé, i per començar a entendre la naturalesa d’aquest “nou capital”, la subordinació del capital productiu a la lògica especulativa del capital financer no representa una submissió. Sinó la via que troba el capital en general per recuperar la rendibilitat, en un context d’exacerbada competència, amb grans capitals (fruit de les concentracions del període anterior) lluitant per quotes de mercat en l’àmbit internacional. Harvey, arriba a proposar que és la lògica especulativa la que ha accentuat la competència inter-capitalista, el canvi tecnològic i l’augment de l’explotació. Evidentment, hi ha capitalistes que han perdut, però el capital ha guanyat.

Desplegament lògic: La forma autonomitzada del capital que devenga interès va donar pas al capital fictici i aquest al capital especulatiu parasitari, seguint les categories proposades per Carcanholo. Aquesta “autonomització” del capital financer s’inicia quan es sobrepassa el límit de valorització del capital industrial. Diem sobrepassa i no supera, perquè aquest no es pot superar de forma permanent o prolongada.

Transformacions del capital: El capital és diner que circula en busca del seu increment. També es pot presentar en forma de mercaderia. El capital és un valor que circula i a través de determinades metamorfosis arriba a valoritzar-se. Aquestes metamorfosis es produeixen en els àmbits de la producció i de la circulació: D-M-(p)-M’-D’

El capital industrial adopta i abandona successives “formes funcional”:

  • Capital-diner: com mitjà de pagament i de compra en general (Capital financer).
  • Capital-productiu: les matèries primeres, la força de treball, etc. Elements que intervenen en la producció de les mercaderies (p). (Capital industrial).
  • Capital-mercaderia: la producció resultant que es llençarà a la realització del mercat (Capital comercial).

També tenim el capital comercial i el capital que devenga interès.

Les diverses “formes funcionals” es poden autonomitzar en raó de la divisió social de les diferents tasques entre capitalistes i l’especialització sectorial de les empreses. Unitats productives dedicades exclusivament al comerç (capital comercial) a les financer (capital financer) o a la producció (capital industrial).

Com hem vist en el procés de metamorfosi del capital, l’únic capital capaç de produir plusvàlua és el capital productiu. En els extrems del diagrama trobem intercanvis d’equivalents. Aquesta plusvàlua ha de ser compartida amb la resta de capitals, que tot i no ser productors de plusvalor fan funcions útils pel procés d’auto-valorització: el capital comercial facilita la realització de la producció en el mercat i el finançament del capital a interès lubrica i dinamitza les inversions productives. Els interessos del capital financer són una part de la plusvàlua (encara que comptablement es consideri un cost o una despesa). Són tasques improductives però no parasitàries, contribueixen a l’autovalorització i estan subordinats a la seva lògica. Etapa del predomini del capital industrial.

Capital fictici: L’acumulació de diners és acumulació de capital? La forma del capital que devenga interès pot semblar que implícitament porta la idea que tota renda en diner apareix com un interès del capital provingui o no d’un capital. Ex. Renda vitalícia regular.

Aquesta idea és il·lusòria però deixaria de ser-ho si el dret d’apropiació d’aquest ingrés fos transferible, representat per un títol de propietat, que pogués ser transferible i comercialitzable. Tot i no ser capital, el títol apareixeria en mans del seu propietari individual com a veritable capital que li proporciona una renda regularment (exactament com el capital que devenga interès). Però, per la totalitat, per la societat en conjunt, no seria més que un capital fictici donat que no participa de la producció de plusvàlua. És real, existeix, sense dubtes, i el seu moviment interfereix en la lògica de valorització (fins a subordinar el capital productiu com veurem). Però el seu moviment propi està regit per altres lleis que no són les lleis del valor sinó de l’oferta i la demanda del mercat de títols i valors borsaris, per exemple.

És real i fictici al mateix temps. El seu valor creix i disminueix per raons independents i genera un efecte riquesa (o pobresa). La seva remuneració la constitueixen els interesos rebuts i els guanys obtinguts per la seva venda en els mercats especulatius: transferències del plusvalor del capital industrial o de les rendes del treball o altres rendes del capital (dividends).

El capital financer (que devenga interès) era improductiu però complia una funció necessària pel procés d’autovalorització del capital industrial. El capital fictici és parasitari, s’alimenta de puncions i transferències de valor, i no compleix cap funció necessària en la lògica del capital industrial en el seu procés d’autovalorització. Posseeix un moviment independent.

Una explosió del seu volum com el que s’ha produït les darreres dècades podria alterar la lògica del capital industrial (com ha passat). Harvey parla de “formes absurdes del capital”.

El diner-crèdit i les formes fictícies del valor usurpen el lloc de la mercaderia-diner. Sobrepassa els límits de la reproducció del capital industrial. S’apropia excedent sense generar o crear-ne de nou. Això per què passa? Els capitalistes no desitgen per se ser productius sinó buscar el major guany i en el context de baixa rendibilitat del capital productiu, el capital fictici li ofereix majors beneficis. Abandona el compromís amb el valor d’ús i fa créixer el valor de canvi: el somni de tot capitalista.

Crida a l’ordre de l’economia real: “Gracias al crédito, la producción capitalista parece capaz de superar sus límites. Transgrediendo él mismo su función natural de financiamiento de las actividades industriales y comerciales, el crédito se despliega en una actividad autónoma interna de la esfera financiera en la que el dinero parece hacer dinero sin relación con el proceso real de producción de valores. […] Las transacciones bursátiles que se hacen sobre las acciones de una empresa pueden producir un rendimiento financiero superior al que esta misma empresa obtiene en la esfera real por la fabricación y la venta de sus mercancías. […] Pero esta autonomía, por real que sea, sólo puede ser relativa. Si bien la liberación respecto a la ley del valor es posible durante cierto tiempo, ella no puede prolongarse de manera permanente. Tarde o temprano, la evolución financiera que parece alimentarse de sí misma debe sufrir el choque de los datos reales de la economía. La afirmación de la ley del valor a través de la crisis puede ser aplazada; no puede ser evitada.

[…] En el contexto de la economía moderna, en la que las operaciones financieras están cada vez más integradas a escala mundial […] el choque, cuando se produce, no es sino más violento. […] Cualquiera que sea la importancia del efecto de pánico que acaba por amplificar, incluso precipitar, el movimiento de hundimiento, sus causa últimas siguen siendo las condiciones reales de la economía, en última instancia las dificultades de valorización del capital” (Gill, 2002. Cap. XII.3. p. 585)

Desencadenant de la crisi: contrariament al que proposen els autors de la financiarització, el desencadenant de la crisi no es troba en l’àmbit financer sinó en l’àmbit de la valorització és a dir de la producció com no pot ser d’altra manera.

Document sencer en pdf: Apunts sobre la financiarització (taifa 23-1-2016)