Diuen que a mesura que ens fem grans ens tornem més conservadors, en lo polític i en lo social. Res més a prop d’una bestiesa, que curiosament sempre et repeteixen gent gran conservadora. Amb molts economistes ortodoxos però, succeeix un fenomen contrari. En els darrers anys de la seva vida es desdiuen de moltes de les teories que havien desenvolupat durant la seva carrera, teories que en molts casos els van portar a ser reconeguts amb el premi Nobel. Els exemples són nombrosos i ara no cal ser exhaustius, ho deixarem per una altre article.
Tot plegat em ve al cap arrel de la recent defunció de Paul A. Samuelson, un dels grans economistes ortodoxos del darrer segle. Va morir als 94 anys, quelcom que li va permetre veure molts canvis en l’economia i en la societat del seu país i del món en general. “Quan tenia ni més ni menys que 89 anys, el 2004, va publicar un article al Journal of Economics on demostrava que el lliure comerç no millora necessariament els nivells de vida dels ciutadans dels països rics, perquè el comerç de serveis que fan possibles les noves tecnologies tenen característiques distintes a les del comerç tradicional de bens” llegeixo al diari. Això va provocar una gran polèmica entre uns, els partidaris del lliure comerç, i indignació entre altres, sobretot entre els que com molts estudiants i estudiosos d’economia han tingut que enfrontar-se a la seva maleïda teoria neoclàssica que durant molt anys ha estat hegemònica i encara ho és avui, amb crisi inclosa.
Jonh Hicks va patir una metamorfosi semblant en referència al model IS-LM, que es segueix explicant a les facultats, i va acusar els seus posteriors deixebles de no haver entès el que pretenia transmetre.
Ara bé el més flagrant de tots, i alhora l’economista més patit pels estudiants de les facultats d’economia d’arreu és el cas de N. Gregory Mankiw. El 2006 va publicar un article on reconeixia que possiblement la incidència científica i pràctica de la teoria macroeconòmica i de l’economia en general havia estat escassa. Vam publicar una ressenya sobre aquest article al mític pamflet de l’assemblea d’estudiants de la facultat d’economia de la UAB, el Paper Mullat, el 2007. Una revista que recordo amb molta estima perquè durant un temps on la bonança econòmica s’utilitzava com l’evidència empírica que feia callar les veus crítiques, si bé no varem aconseguir colpejar les consciències dels companys de forma amplia, a més d’un professor el vam fer saltar de la cadira. I els que hi van participar saben a què i a qui em refereixo.
Podeu consultar la ressenya al pdf següent.
ivan
Karl Marx segons Lafargue
Quedaba en el primer piso y recibía luz por una ancha ventana que se abría al parque. La chimenea estaba frente a la ventana y la flanqueaban anaqueles sobre los cuales se apilaban, hasta el techo, paquetes de diarios y manuscritos. A un lado de la ventana había dos mesas, igualmente cargadas con papeles de toda índole, diarios y libros. En el centro del cuarto había una pequeña mesa de escribir y un silloncito. Entre este sillón y uno de los anaqueles se veía un sofá de cuero en el que Marx se tendía ocasionalmente para descansar. Sobre la repisa de la chimenea había más libros diseminados entre cigarros, cajas de cerillas, potes de tabaco, pisapapeles y fotografías: las de sus hijas, su mujer, Engels, Wilhem Wolff… No permitía que nadie pusiera orden en sus libros y papeles… pero inmediatamente encontraba el libro o manuscrito que deseaba. Cuando conversaba, solía detenerse un momento para mostrar en un libro el pasaje pertinente o buscar una referencia… Desdeñaba las apariencias cuando acomodaba los libros. Los volúmenes en cuarto o en octavo y los folletos estaban amontonados desordenadamente, según su tamaño y forma. Le inspiraban poco respeto su formato o encuadernación, la calidad del papel o la belleza de la tipografía; volvía las esquinas de las páginas, subrayaba libremente y escribía en los márgenes. En verdad, no anotaba los libros, pero no podía evitar poner un signo de interrogación o de admiración cuando el autor iba demasiado lejos. Todos los años releía sus anotaciones y subrayaba pasajes para refrescar la memoria… que era vigorosa y segura: la había adiestrado conforme al método de Hegel de aprender de memoria versos en una lengua extranjera.
Dedicaba los domingos a sus hijos, y cuando éstos crecieron y se casaron, a sus nietos. Toda la familia tenía apodos; los de sus hijas eran Qui-Qui, Quo-Quo y Tussy; el de su mujer, Möhme; él mismo era conocido como el Moro o Viejo Nick, a causa de su tez oscura y apariencia siniestra. Las relaciones con su familia fueron siempre -inclusive con la difícil Eleanor- cálidamente afectuosas.”
“Karl Marx”, Isaiah Berlin. Alianza Editorial 1973.