crítica àcida en temps de crisi

Una de les coses que més pot sorprendre a l’observador sobre l’avenç d’aquesta crisi a l’estat espanyol és com és possible que tot i la difícil situació econòmica no hagi fet fallida cap entitat de crèdit a part de la Caja Castilla-La Mancha ara fa un any. Analitzant les peces que es mouen dins del sector i les relacions que aquest està portant entre bambolines amb els representants del govern, veurem que no es tant sorprenent que els bancs i caixes sobrevisquin a la crisi. Durant els darrers mesos el seminari Taifa hem estat preparant el darrer informe sobre la crisi a l’estat espanyol que aviat sortirà publicat. En el procés de recollida d’informació i dades, en els debats per decidir quins temes tractaríem i en l’escriptura de l’informe, un dels elements més flagrants que em observat es la desproporcionada ajuda que han rebut uns sectors del capital a diferència de les ajudes socials destinades a la classe treballadora. No dubtem que l’actual crisi ha servit per portar a terme un salvament dels poderosos en tota regla i aviat podrem llegir com això ho argumentem i critiquem a l’informe.

El sector financer ha estat sense dubte el més afavorit, i gràcies a la intervenció pública, que serveix per privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues no hem vist més bancs i caixes penjar el cartell de tancat per fallida. A part de tot el que analitzem a l’informe respecte de les finances a l’estat espanyol en els darrers dies han aparegut notícies que per una banda diuen força sobre la difícil situació que travessa el sector i per l’altra de com l’estat apareix sempre com a garant del capital privat, en aquest cas del sector financer. Read More »

Ja fa prop d’una setmana que varem patir el sorprenent temporal de neu a Barcelona i Girona i encara hi ha usuaris que no han recuperat el subministrament elèctric. No cal expressar mostres d’indignació perquè aquestes s’han succeït al llarg de la setmana en diversos mitjans de comunicació que donaven la paraula als afectats. I tampoc farem referència a la vergonyosa situació que tot plegat suposa, sobretot sabent que a Catalunya el preu de l’electricitat ha pujat abusivament en els darrers anys.

Diuen els polítics i els mitjans de comunicació que la crisi cal prendre-se-la com una oportunitat, amb esperit de superació i entre tots lluitar per tirar endavant la difícil situació. Jo em pregunto, per a qui suposa una oportunitat? I a la llum (elèctrica, potser no encara) dels esdeveniments veiem clarament que sí és cert que la crisi ha estat una oportunitat però per a uns i no per a altres, i molt menys per al conjunt de la població, deixant de banda l’hipòcrita plantejament que ara tots som responsables. Read More »

I sembla que no aprenen:

Fa deu anys va explotar la bombolla de les puntcom. Només deu anys; semblava que el període de bonança econòmica sense sotracs d’importància havia estat més prolongat, però bé, ni tant sols deu anys sense crisis. Les crisis són un fenomen recurrent i inherent en el capitalisme, la història ens ho ensenya. Està escrit en el seu ADN.

de bombolla en bombolla, Economia Cítrica, 17/11/2009

El dia que la burbuja ‘puntocom’ pinchó, El País, 10/03/2010.

Els islandesos acaben de votar en referèndum que no ratifiquen la llei que havia proposat l’anterior govern, que va dimitir arrel de la greu crisi financera que va esclatar a Islàndia.

És curiós com en una frase tant neutre com l’anterior hi hagi tantes coses que ens poden sonar a ciència ficció als ciutadans del Mediterrani. La primera, que es faci un referèndum preguntant a la població que pensa sobre una llei que els haguera hipotecat durant molts anys. La segona és que aquest referèndum no sigui només consultiu si no que té caràcter decisori. Si el poble diu que no, doncs no es tornarà el deute al Regne Unit i Holanda en els termes en que la llei ho plantejava. Tornar 3.800 milions d’euros en 15 anys i amb un 5,5% d’interès era una autèntica barbaritat per a un país de poc més de 300.000 habitants sense cap recurs econòmic més enllà de la bombolla financera que va explotar ja fa dos anys. Havien calculat que això suposaria uns 40.000€ per família. La tercera cosa sorprenent és que un govern hagi dimitit per les seves evidents males pràctiques. Bé, al menys a mi em sembla sorprenent donat que no estem gaire acostumats a veure com els polítics depuren les seves responsabilitats.

Read More »

Semblava que Espanya i Alemanya tenien poc en el que competir i res en que s’assemblin, si a l’economia ens referim. Doncs ja hem trobat una cosa en la que ambdós economies van pràcticament de la mà: en la caiguda dels salaris reals, que no són més que els salaris nominals, els euros que cobren els treballadors per vendre la seva força de treball, descomptant l’efecte de la inflació. Dit d’una altra manera, el poder adquisitiu.

Resulta, segons llegeixo a La Vanguardia, que els salaris reals han registrat importants caigudes, i aquestes no daten del període de crisi si no de tota la dècada del 2000, fins i tot durant aquells anys de bonança econòmica. L’època de creixement econòmic sembla que no afecta a tots per igual. Les pujades de la productivitat no s’han correspost amb augments salarials si no que aquests s’han reduït.

Des de l’inici de la crisi els salaris nominals han caigut un 0,5% a Alemanya i un 3,4% a l’estat espanyol. Es calcula però, que els aturats de llarga durada a l’estat espanyol, quan tornen a treballar ho fan per un salari un 15% de mitjana més barat.

Durant els anys d’auge econòmic, el poder adquisitiu dels treballadors a Alemanya s’ha reduït un 9% i a l’estat espanyol un 7%. Fins i tot en això Espanya és segona.

Una década de menguante poder adquisitivo, La Vanguardia, 25/01/2010.

Los salarios también bajan, La Vanguardia, 22/11/2009.

Los salarios también bajan (2), La Vanguardia, 22/11/2009.