I sembla que no aprenen:
Fa deu anys va explotar la bombolla de les puntcom. Només deu anys; semblava que el període de bonança econòmica sense sotracs d’importància havia estat més prolongat, però bé, ni tant sols deu anys sense crisis. Les crisis són un fenomen recurrent i inherent en el capitalisme, la història ens ho ensenya. Està escrit en el seu ADN.
de bombolla en bombolla, Economia Cítrica, 17/11/2009
El dia que la burbuja ‘puntocom’ pinchó, El País, 10/03/2010.
Els islandesos acaben de votar en referèndum que no ratifiquen la llei que havia proposat l’anterior govern, que va dimitir arrel de la greu crisi financera que va esclatar a Islàndia.
És curiós com en una frase tant neutre com l’anterior hi hagi tantes coses que ens poden sonar a ciència ficció als ciutadans del Mediterrani. La primera, que es faci un referèndum preguntant a la població que pensa sobre una llei que els haguera hipotecat durant molts anys. La segona és que aquest referèndum no sigui només consultiu si no que té caràcter decisori. Si el poble diu que no, doncs no es tornarà el deute al Regne Unit i Holanda en els termes en que la llei ho plantejava. Tornar 3.800 milions d’euros en 15 anys i amb un 5,5% d’interès era una autèntica barbaritat per a un país de poc més de 300.000 habitants sense cap recurs econòmic més enllà de la bombolla financera que va explotar ja fa dos anys. Havien calculat que això suposaria uns 40.000€ per família. La tercera cosa sorprenent és que un govern hagi dimitit per les seves evidents males pràctiques. Bé, al menys a mi em sembla sorprenent donat que no estem gaire acostumats a veure com els polítics depuren les seves responsabilitats.
I quines diferències hi ha amb el que està passant ara?
Segurament moltes, però les condicions materials objectives per a la revolta hi són com hi eren fa 150 anys.
Disturbis a Grècia, fotografies a Publico.
La policia griega carga contra los manifestantes, Público, 24/02/2010.
Papandreu: “Los peores temores sobre Grècia se han confirmado”, El País, 26/02/2010.
Estados Unidos investiga los acuerdos de Wall Street con Grecia, El País, 26/02/2010.
El cicle decennal d’estancament, prosperitat, superproducció i crisi, reproduït sempre amb regularitat [...][1], sembla haver arribat a la seva fi; però només per sumir-nos en el pantà de la desesperació d’una depressió permanent i crònica. L’anhelat període de prosperitat no vol arribar; cada vegada que creiem divisar els símptomes que l’anuncien, tornen a desaparèixer en l’aire. Mentrestant, cada hivern es torna a plantejar la qüestió: “Què fer amb els desocupats?”. Però mentre que el número de desocupats augmenta any rere any, no hi ha ningú que respongui a la pregunta; i ja quasi podem calcular el moment en que els aturats perdran la paciència y prendran el destí a les seves mans.
Friedrich Engels, 5 de novembre de 1886, al pròleg a l’edició anglesa de El Capital de Karl Marx.
No puc deixar d’expressar el meu sentiment de repugna cap al que l’estat d’Israel està fent amb el poble palestí de la franja de Gaza. Hi ha hagut diverses intervencions per part de l’estat i l’exèrcit d’Israel igualment denunciables en els darrers 13 mesos posteriors a la massacre de Gaza, operació militar anomenada plom fos, que va acabar amb les vides de poc menys de 1.500 persones, part important d’elles infants. Aquesta darrera acció però, ensenya la més repugnant estratègia d’opressió sistemàtica i clarament destinada al conjunt de la població, que sobretot afecta a les classes populars. El bloqueig comercial i econòmic que està patint la franja de Gaza és indefensable tant des del punt de vista de legalitat internacional com des de la geoestratègia política.
Això és un apartheid en tota regla. L’Apartheid del segle XXI s’anomena Palestina i està sent perpetuat per l’estat d’Israel. El que estem presenciant a la franja de Gaza supera la difícil situació de bantustanització patida per Cisjordània.
El tall del subministrament de combustible que està dificultant la distribució d’energia a la franja de Gaza és la darrera acció empresa per l’estat ocupant de la Palestina històrica, especialment greu durant el període hivernal. Tot plegat ens serveix per posar sobre la taula la discussió sobre si Israel està cometent un genocidi amb el poble palestí.
A continuació adjunto l’article 3er del títol 2on de la Convenció per la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de la ONU, el qual es signat també per l’estat d’Israel. Jutgin vostès mateixos. Read More
Semblava que Espanya i Alemanya tenien poc en el que competir i res en que s’assemblin, si a l’economia ens referim. Doncs ja hem trobat una cosa en la que ambdós economies van pràcticament de la mà: en la caiguda dels salaris reals, que no són més que els salaris nominals, els euros que cobren els treballadors per vendre la seva força de treball, descomptant l’efecte de la inflació. Dit d’una altra manera, el poder adquisitiu.
Resulta, segons llegeixo a La Vanguardia, que els salaris reals han registrat importants caigudes, i aquestes no daten del període de crisi si no de tota la dècada del 2000, fins i tot durant aquells anys de bonança econòmica. L’època de creixement econòmic sembla que no afecta a tots per igual. Les pujades de la productivitat no s’han correspost amb augments salarials si no que aquests s’han reduït.
Des de l’inici de la crisi els salaris nominals han caigut un 0,5% a Alemanya i un 3,4% a l’estat espanyol. Es calcula però, que els aturats de llarga durada a l’estat espanyol, quan tornen a treballar ho fan per un salari un 15% de mitjana més barat.
Durant els anys d’auge econòmic, el poder adquisitiu dels treballadors a Alemanya s’ha reduït un 9% i a l’estat espanyol un 7%. Fins i tot en això Espanya és segona.
Una década de menguante poder adquisitivo, La Vanguardia, 25/01/2010.
“Su modo de vida apenas había cambiado. Se levantaba a las siete, bebía varias tazas de café puro y luego se retiraba a su gabinete de trabajo, donde leía y escribía hasta las dos de la tarde. Después de despachar de prisa la comida, trabajaba nuevamente hasta la hora de la cena, que hacía con su familia. Luego daba un paseo por Hampstead Heath, o volvía a su gabinete, donde trabajaba hasta las dos o tres de la mañana. Su yerno Paul Lafargue dejó una descripción de su cuarto:
Quedaba en el primer piso y recibía luz por una ancha ventana que se abría al parque. La chimenea estaba frente a la ventana y la flanqueaban anaqueles sobre los cuales se apilaban, hasta el techo, paquetes de diarios y manuscritos. A un lado de la ventana había dos mesas, igualmente cargadas con papeles de toda índole, diarios y libros. En el centro del cuarto había una pequeña mesa de escribir y un silloncito. Entre este sillón y uno de los anaqueles se veía un sofá de cuero en el que Marx se tendía ocasionalmente para descansar. Sobre la repisa de la chimenea había más libros diseminados entre cigarros, cajas de cerillas, potes de tabaco, pisapapeles y fotografías: las de sus hijas, su mujer, Engels, Wilhem Wolff… No permitía que nadie pusiera orden en sus libros y papeles… pero inmediatamente encontraba el libro o manuscrito que deseaba. Cuando conversaba, solía detenerse un momento para mostrar en un libro el pasaje pertinente o buscar una referencia… Desdeñaba las apariencias cuando acomodaba los libros. Los volúmenes en cuarto o en octavo y los folletos estaban amontonados desordenadamente, según su tamaño y forma. Le inspiraban poco respeto su formato o encuadernación, la calidad del papel o la belleza de la tipografía; volvía las esquinas de las páginas, subrayaba libremente y escribía en los márgenes. En verdad, no anotaba los libros, pero no podía evitar poner un signo de interrogación o de admiración cuando el autor iba demasiado lejos. Todos los años releía sus anotaciones y subrayaba pasajes para refrescar la memoria… que era vigorosa y segura: la había adiestrado conforme al método de Hegel de aprender de memoria versos en una lengua extranjera.
Dedicaba los domingos a sus hijos, y cuando éstos crecieron y se casaron, a sus nietos. Toda la familia tenía apodos; los de sus hijas eran Qui-Qui, Quo-Quo y Tussy; el de su mujer, Möhme; él mismo era conocido como el Moro o Viejo Nick, a causa de su tez oscura y apariencia siniestra. Las relaciones con su familia fueron siempre -inclusive con la difícil Eleanor- cálidamente afectuosas.”
“Karl Marx”, Isaiah Berlin. Alianza Editorial 1973.
Diuen que a mesura que ens fem grans ens tornem més conservadors, en lo polític i en lo social. Res més a prop d’una bestiesa, que curiosament sempre et repeteixen gent gran conservadora. Amb molts economistes ortodoxos però, succeeix un fenomen contrari. En els darrers anys de la seva vida es desdiuen de moltes de les teories que havien desenvolupat durant la seva carrera, teories que en molts casos els van portar a ser reconeguts amb el premi Nobel. Els exemples són nombrosos i ara no cal ser exhaustius, ho deixarem per una altre article.
Tot plegat em ve al cap arrel de la recent defunció de Paul A. Samuelson, un dels grans economistes ortodoxos del darrer segle. Va morir als 94 anys, quelcom que li va permetre veure molts canvis en l’economia i en la societat del seu país i del món en general. “Quan tenia ni més ni menys que 89 anys, el 2004, va publicar un article al Journal of Economics on demostrava que el lliure comerç no millora necessariament els nivells de vida dels ciutadans dels països rics, perquè el comerç de serveis que fan possibles les noves tecnologies tenen característiques distintes a les del comerç tradicional de bens” llegeixo al diari. Això va provocar una gran polèmica entre uns, els partidaris del lliure comerç, i indignació entre altres, sobretot entre els que com molts estudiants i estudiosos d’economia han tingut que enfrontar-se a la seva maleïda teoria neoclàssica que durant molt anys ha estat hegemònica i encara ho és avui, amb crisi inclosa.
Jonh Hicks va patir una metamorfosi semblant en referència al model IS-LM, que es segueix explicant a les facultats, i va acusar els seus posteriors deixebles de no haver entès el que pretenia transmetre.
Ara bé el més flagrant de tots, i alhora l’economista més patit pels estudiants de les facultats d’economia d’arreu és el cas de N. Gregory Mankiw. El 2006 va publicar un article on reconeixia que possiblement la incidència científica i pràctica de la teoria macroeconòmica i de l’economia en general havia estat escassa. Vam publicar una ressenya sobre aquest article al mític pamflet de l’assemblea d’estudiants de la facultat d’economia de la UAB, el Paper Mullat, el 2007. Una revista que recordo amb molta estima perquè durant un temps on la bonança econòmica s’utilitzava com l’evidència empírica que feia callar les veus crítiques, si bé no varem aconseguir colpejar les consciències dels companys de forma amplia, a més d’un professor el vam fer saltar de la cadira. I els que hi van participar saben a què i a qui em refereixo.
Podeu consultar la ressenya al pdf següent.
ivan